02.11.2024 - 21:40
Actualització: 02.11.2024 - 21:49
Només he conegut un president valencià que haja cregut que després d’ostentar aquest càrrec no hi havia cap altre càrrec possible per a ell. Va ser Josep Lluís Albinyana, el primer de tots. Ell es creia el país –per això s’ha tornat independentista– i es creia la dignitat del càrrec.
Després va arribar l’inefable Joan Lerma, que va fer el bot de president a ministre i a senador avorrit i tota la colla de pintorescos i corruptes presidents del PP, els zaplanes, camps, fabres i olives, gent que només veia el càrrec de molt honorable com un trampolí per anar-se’n a Madrid. I Ximo Puig, un home que es creia el país també, però que ha acabat seguint la tradició i usant el càrrec com a trampolí.
Ahir vam anar un pas més enllà encara, quan Carlos Mazón, en una intervenció que només puc qualificar de delirant, es va dedicar a desafiar l’estat, en termes pràctics, a intervenir l’autonomia valenciana, només per a treure’s ell les puces del damunt i per ser un peó disciplinat en la batalleta estatal entre PSOE i PP.
Tots ells, aquests pobres i tristos protagonistes de la política valenciana, fa temps que els identifique, que els veig com els meus rois de la brusse, particulars i contemporanis. M’explique.
Durant l’època colonial francesa a l’Àfrica, existien aquests personatges que manaven des de Dakar, Bamako, Djibuti i Antananarivo. Els indígenes, els colonitzats, els apel·laven “els reis dels matolls”, fent-ne........