01.11.2024 - 21:40
Actualització: 01.11.2024 - 21:57
Ma mare sempre m’ha explicat –amb el pànic ressonant encara a la veu– allò que va viure en la riuà del 1957 a Bétera. La gent damunt les teulades de les cases mirant el cel amb por i el poble ple d’aigua. Un terror juvenil de què no ha pogut desfer-se mai.
Jo vaig anar a treure fang a Gavarda i la Pobla Llarga quan hi va haver la pantanada de Tous del 1982 i encara em persegueix i tremole quan em ve al cap la primera imatge que hi vaig veure. Era una vaca de color marronós que no sé com havia anat a parar dalt d’un edifici. Ni ella entenia què hi feia, ni nosaltres –els amics del poble que, espontàniament, vam fer això mateix que tanta gent va fer ahir a l’Horta Sud– sabíem com podia ser que l’aigua l’hagués empesa fins allà dalt.
Aquests dies s’ha dit i s’ha repetit moltes vegades, com si fos un tòpic, que els valencians tenim memòria dels aiguats. És així. És veritat. Ho és perquè de generació en generació els hem soferts i ens l’hem transmesa. A primers dels seixanta ma mare no em deixava anar mai a escola si queien quatre gotes al poble o si algú li deia que havien caigut “a dalt”, als pobles de més amunt. L’escola era a l’altra banda del barranc i aquell gest de prudència no el discutí mai ningú: era simplement imperatiu. Sabíem on vivíem. Sabíem com era el nostre país. Sabíem de la seua meravella, però també de la seua fúria.
Els temps han canviat, és cert. La urbanització abusiva i el canvi climàtic tenen molt a veure amb aquest horror inenarrable que vivim a........