Blanca Serra, estimada enemiga |
'La Tertúlia Proscrita', amb Antonio Baños, Vicent Partal i Txell Partal
El bon periodisme té un preu. La desinformació en té un de més alt. Podeu marcar la diferència subscrivint-vos a VilaWeb.
Ágatha Ruiz de la Prada esclata a Netflix contra els independentistes per la piscina il·legal de Mallorca
El gran elefant independentista en el judici per la corrupció del cas Kitchen
Joan Tardà: “Es deia que ERC s’havia venut per un plat de mongetes, però ningú no es va quedar a la presó”
“M’intentaven silenciar i no els importaven les víctimes”
Alonso-Cuevillas: “És possible que la jutgessa ara no sàpiga com aturar això de Sixena”
El català finalment arriba als cotxes, impulsat per les marques xineses
Una nova maniobra del Suprem a Europa per a impedir el retorn de Puigdemont?
Albert Castellón, l’empresari que s’amaga rere el Menjòmetre
Els dirigents europeus celebren la victòria de Magyar: “El cor d’Europa batega més fort”
Orbán accepta la derrota després de setze anys de govern: “El resultat és clar i dolorós”
El president de l’Iran diu que acceptaran un “acord equilibrat i just” amb els Estats Units
Trump ordena el blocatge naval de l’estret d’Ormuz arran del fracàs de les negociacions amb l’Iran
La Pissarreta d’en Partal. Entendre el Llevant: la civilització persa i les altres civilitzacions
Blanca Serra i jo vam ser durant molts anys enemics. Em fa molta vergonya dir-ho i explicar-ho avui, precisament el dia en què serà soterrada. Però, al capdavall, tots som responsables de la nostra història i jo no pense dissimular ni amagar la meua. Ni per a bé, ni per a mal: em semblaria deshonrat.
Aquell estadi, el d’enemics, era ja superat, això és cert. Crec que tots dos –no en vam parlar mai obertament– érem conscients de l’enorme error que havia estat, i jo avui vull deixar clar que sent una gran tristor pel seu traspàs i que reconec, sense cap reserva, el paper de líder, símbol i mite del moviment independentista que Blanca Serra es mereix. Però també vull explicar que vam ser enemics i deixar-ho de ser, perquè crec que és la millor manera de retre-li homenatge i perquè jo he tret lliçons importants d’aquesta circumstància vital, que, simplement, voldria compartir.
Hem de fer marxa enrere, molt enrere. La meua concepció del periodisme és incompatible amb la militància partidista, però abans de ser periodista vaig militar. Primer a la CNT i després –i sobretot– al PSAN. Parle, per tant, dels anys setanta i els primers anys vuitanta del segle passat.
En aquella època l’independentisme........