08.02.2024 - 21:40
Actualització: 08.02.2024 - 21:43
“¿És que hem de viure amb la infantil il·lusió de durar,
després de morir, i de rebre elogis de la crítica i continuar tenint,
i si pot ser augmentant, uns amables lectors?
Si això passés, és que ho veuré, això, i em farà feliç?”
Josep M. Espinàs
Qui llegeix Espinàs avui? Jo hauria dit que Espinàs es rellegeix, perquè tot i que potser no l’hagis llegit, la seva veu i la seva mirada diria que es respiren en l’aire de la literatura catalana contemporània, tots en sabem dir quatre coses, d’ell, no m’ho desmentiu, que em faríeu infeliç. La seva faceta periodística és un pòsit que no es veu però es percep, vull pensar. I ho dic i gairebé no miro la pantalla mentre ho teclejo perquè sé que és una mentida que vull que es faci veritat. Un any després, Espinàs potser ha sigut llegit i reinterpretat, potser ha sigut reeditat, però em sembla que encara el tenim en un calaix equivocat, i oblidat.
“En principi, la norma és l’oblit progressiu, i l’experiència demostra que si la mort proporciona un cert prestigi notable, aquest prestigi és momentani. Si alguna cosa em preocupa una mica és la pre-posteritat, és a dir, no poder acabar el llibre que estigui escrivint. Perquè m’agrada començar i acabar. Que això és la vida” (El meu ofici, la Campana, 2008). Doncs ens trobem en l’etapa de prestigi momentani, pel que sembla.
En el primer aniversari de la seva mort, el seu nom torna a dir-se i a imprimir-se, i la il·lusió de posteritat enlluerna. I enlluernat no hi veus bé, t’has de col·locar a l’ombra i veure l’escena il·luminada des d’una certa distància. És el que penso que faria Espinàs si fos aquí, si el tinguéssim entre nosaltres no ja com un pòsit com deia abans, sinó com un fantasma. És divertit imaginar un........