Coses de veritat

Tina vallès

VilaWeb

0
19.03.2026

El vostre suport com a subscriptors fa possible un diari nacional, que sap quin país serveix

Un diari nacional sap a quin país serveix. Sense ser-ne subscriptors ens podreu llegir igualment. Però si us en feu subscriptors, fareu que aquest diari sigui possible

La Pissarreta d'en Partal: Eleccions a Catalunya Nord: no tot és com sembla

Miquel de Palol: “No descarto el suïcidi”

Emma Zafón: “Hi ha homes que no se’n van de casa fins que no es casen i tenen una altra dona que els ho faça tot”

Albert Casals: “Criar en tribu és la millor manera imaginable de fer-ho”

Fra Valentí Serra: “Ens hem cregut els amos de la terra i només en som els administradors”

La compra total de Freixenet per Henkell dispara l’alarma al Penedès

‘Rebel’: el film sobre el calvari i la lluita de Marta Torrecillas que s’ha hagut de finançar a Eslovènia

Pablo Hasel: “Prefereixo sortir més tard de la presó, però sense haver-los donat allò que volen”

‘La tertúlia proscrita’: Un govern que fa propaganda però no governa

València s’acomiada de les Falles: crema la falla municipal

Irídia i Òmnium denuncien que l’arxivament de la investigació de les tortures a Blanca Serra consolida la impunitat

Albert Velasco: “Amb Sixena ens hem comportat com uns absoluts porucs”

[VÍDEO] Nou enrenou diplomàtic de Trump: reobre la ferida de Pearl Harbor amb una broma davant la primera ministra japonesa

Actualització: 19.03.2026 - 22:48

“Com pot algú saber res d’un altre?”, es pregunta l’escriptora nord-americana Deborah Eisenberg al conte “Taj Majal”, que ara podem llegir en català traduït per Damià Alou al recull El teu ànec és el meu ànec (Edicions de 1984). I no s’ho pregunta ella, s’ho pregunta el conte; i no s’ho pregunta per respondre-ho, sinó per al conte. Eisenberg explora mentre escriu. I què explora? Explora l’escriure i n’escodrinya tots els racons, trepitja on no ha trepitjat ningú abans, o on hi ha trepitjat algú que no explorava l’escriure.

“La meva esperança és aixecar suaument el vel dels hàbits mentals a través dels quals generalment veiem el món”, explica, i posaria aquest suaument en negreta: és on ha de recaure tot el pes de la lectura, és on hem d’aturar-nos per agombolar la idea d’aquesta suavitat d’escriure d’Eisenberg, que fa exactament això que diu que espera fer, però ho fa tan suaument que, si no estem atents, podem no veure què hi ha sota el vel. I, de fet, no es tracta de veure clarament que hi ha allà sota, sinó entreveure’n un fragment per després provar de dibuixar la part de l’iceberg que sempre queda a sota, la més grossa.

Amb Eisenberg, els contes no són històries o no són només històries, són una fotografia o un petit enregistrament per a capturar un ambient, una estona, una cosa intangible que, mentre es desplega, es torna tangible i després es torna a replegar i llavors la tens a dins, entre cella i cella, i si proves d’explicar-la et passa com a mi ara i aquí, que has de fer un munt de tombs per acostar-te una mica al que vols dir i no et surt, perquè potser et penses que a Eisenberg li surt a la primera i no és així tampoc, que escriure com ho fa ella és agafar el pinzell d’una altra manera, és tenir-ne més d’un, i dissoldre els colors i els tons en uns quants gots bruts que fa temps que són a taula i contenen tot el que has explorat, o no tot el que has explorat, no, això no pot ser, sinó els rastres de les exploracions anteriors que reapareixen, com sediments gairebé invisibles, en les pròximes expedicions.

Parlar de matisos per a descriure l’obra d’Eisenberg és quedar-se curta, perquè ella en realitat és com si agafés l’eina del matís per la banda on es veuen tots els fils i repunts i costures, i, mostrant-nos com estan fets els matisos, anés fent el relat del que hem entrevist sota el vel. Hi ha una estranyesa en la mirada que fa que el que tots hem pogut viure prengui nous colors quan ella ho escriu, i quan escriu no us la imagineu dient-se que ara mirarà així o aixà per mostrar això o allò, no ens deixarà veure mai quina intenció hi ha soterrada en el conte, allà sota només hi entra ella, i, des d’allà, ens fa llegir d’aquella manera que es llegeix quan no vols saber sinó mirar.

Al pròleg d’El teu ànec és el meu ànec, el traductor, Damià Alou, cita una frase d’Eisenberg que, ara que tot es diu en consignes que acaben estampades en tasses, pancartes, samarretes o bosses de roba, espero que no tingui aquest mal final, perquè la força que perden les frases pensades de debò quan les trasllades a un cartró i les escrius en majúscules és precisament la que trobem, viva i mutant, en els contes d’aquesta autora.

Que digui la frase, deveu estar esperant, però no la diré fins que no tanqui aquest article, que acabarà amb aquest paràgraf mateix, però no hi ha límits per als paràgrafs si es té prou paper. Els contes d’Eisenberg posen en evidència tantes coses que no sé si els hauríem de repartir per totes les cases del país o tancar-los amb pany i clau perquè no hi accedís ningú més, no perquè facin mal sinó perquè fan coses de veritat. I ja sé que dir “coses de veritat” és no dir gran cosa, però és l’únic continent que he trobat que pugui acollir tot el contingut que hi ha dins de la prosa de Deborah Eisenberg. Coses de veritat, amb l’abstracció del mot coses i l’aclaparament de la paraula veritat, perquè (i ara ve la frase) “llegir literatura ens fortifica contra la susceptibilitat de la propaganda”.