20.03.2024 - 21:40
Actualització: 20.03.2024 - 21:41
“L’Obiols es podrà florejar, anys a venir, d’haver desfet la vida de la Mercè Rodoreda.” Per això, per aquesta frase, i per frases com aquesta llegides ça i lla i apuntades i desades en fitxes (memòria curta, llapis llarg, que diuen), és que li he tingut tanta mania, a l’Armand Obiols. Des que algú em va dir, ara fa no sé quantíssims anys, que, literàriament, ella, sense ell, res (més que això, i aquí la discussió ja es va desbaratar: que ella, en realitat, era ell), i des que vaig començar a llegir les correspondències publicades, les biografies, tant com he pogut, que la mania se m’ha solidificat. Com un rovell aspre, una carcassa.
Com una injustícia.
Quan vaig saber que el president Quim Torra preparava una biografia (la biografia, de fet, tantes vegades i per tantes veus reclamada) de Joan Prats, conegut majoritàriament com a Armand Obiols (és que fins i tot el nom li és esquiu i ens confon amb la cuirassa del pseudònim), d’aquest intel·lectual estrany, ocult, tan respectat i amb tan poca obra, de fet, poquíssima, membre, al costat de Joan Oliver (Pere Quart) i de Francesc Trabal, de la Colla de Sabadell, editor de la Revista de Catalunya, crític agut i esmolador eficaç de la creació dels altres, analista metòdic de la condició humana (“puc obrir un llibre i extraure la poesia de cada mot; puc també obrir l’ànima dels meus amics i anar dient tot el que hi trobo”, li feia afirmar l’Anna Murià en un conte), el gran amor de Mercè Rodoreda, l’home que la va fer patir tant, que va fer que vessés “fins a........