29.05.2024 - 21:40
No és tan sols que la bandegi i la faci callar: és que així simbolitza i aferma el poder que ell considera que li és atorgat.
Per ser ell, vull dir. No pas per fer ni per haver fet, sinó per ser qui és. Un “ell” concret, sí, però, sobretot, un “ell”.
La catedràtica d’estudis clàssics Mary Beard ho explica perfectíssimament en una conferència titulada “La veu pública de les dones” (Arcàdia la va editar l’any 2017 al llibret La veu i el poder de les dones: breu, intens i recomanable) i on queda referida aquesta crua primera vegada: és precisament al punt de partida de la tradició literària occidental, al començament de la magna Odissea, que ja hi trobem el “primer exemple que conservem d’un home que diu a una dona que ‘calli’ perquè la seva veu no s’ha de sentir en públic”. Quan Telèmac, el fill de Penèlope i d’Ulisses, ordena a la mare que se’n torni a la cambra. A dins. A l’espai que li és assignat. En silenci i a dins. L’àmbit públic és per als homes, i les dones han de romandre tancades a dins.
Penèlope ha sentit l’aede evocar les penúries dels aqueus que tornen de Troia (el fill i els pretendents són a taula i després de l’àpat es distreuen amb les històries que els canten), ha baixat “per les altes escales de casa” i li ha demanat, si us plau, que canviï la........