14.02.2024 - 21:40
És evident que la data ja ha passat. I que això que explicaré ara no serà tampoc cap novetat per a molts de vosaltres. Fins i tot alguna part del testimoni que transcriuré ha estat compartida, i publicada, de fa anys. Però és que no m’ho trec del cap. Tampoc no vull fer-ho.
A la plaça que hi ha davant de l’estació de tren, a Xàtiva, s’hi alça una escultura de Miquel Mollà que duu per títol Aixopluc. Es va inaugurar l’any 2007, després de superar tota mena d’entrebancs, també institucionals, i gràcies a una determinació, a una cabuderia que a tots ens dignifica. Quan arriba febrer, cada any, als peus d’aquest símbol s’hi acumulen els clavells vermells. Hi ha un acte d’homenatge, parlaments, versos, música, muixerangues, i, després, la gent, tothom qui ho vol, en una filera silenciosa, llarguíssima, impressionant, avança fins al monument i hi deixa una flor.
El matí del 12 de febrer de l’any 1939, cinc avions de l’exèrcit italià al servei del colpista Franco van cometre el crim que Xàtiva, de fa temps, commemora. Que la guerra ja estava pràcticament acabada, que si la massacre és sempre ignominiosa, encara hi suma ignomínia el fet de saber que no tenia més objectiu que la massacre mateixa: l’assassinat massiu, la destrucció, l’extensió del dolor. De la por.
Van llançar vint bombes de 250 quilos cadascuna sobre l’estació de tren de Xàtiva. Quan era plena de gent. Havia d’arribar-hi un comboi amb soldats en retirada, i familiars i coneguts dels voltants s’havien aplegat allà a l’estació per si els podien abraçar, donar-los un cistell amb menjar, una manta, coses........