22.04.2024 - 21:40
Actualització: 22.04.2024 - 21:44
Quan arriba la diada, molts veïns de Barcelona fan com els de la Vila de Gràcia amb la seua festa major: fugen de l’epicentre mediàtic i envaït per la gernació. Sant Jordi, com a espectacle, té una cosa que als catalans ens costa de creure, i és que una empresa nostra ens surti bé, que tingui èxit, que ens faci agradar-nos i enorgullir-nos davant de tothom. Llavors, en una temptació difícil de contenir, tendim a caure en la il·lusió de comptar-ne l’èxit com un punt a favor, és a dir com un sentiment cap a la nostra cultura i tradició, és a dir com a mostra d’adhesió a la catalanitat, però alguna cosa ens hauria de fer sospitar quan sentim els anticatalanistes catalans reivindicant que la “diada de Catalunya” hauria de ser aquesta i no l’altra, o quan veiem com desapareixen els distintius nacionals dels cartells institucionals, o quan sentim aquesta cosa de “Feliç Sant Jordi” o “Feliç diada” per voler dir “Bon Sant Jordi” i “Bona diada”. Jo només ho deixo anar.
Però bé, amb Sant Jordi passa com amb la família, que se’n pot dir però no se’n vol sentir; pobret d’aquell qui ens vingui amb cap penjament del nostre dia de l’amor i de la lletra impresa, primer avís. De fet, la diada té tots els ingredients per a un èxit a la mida exhibicionista dels nostres temps: queda bé a les fotos que tots penjarem a Instagram, celebra l’amor que tothom presumirà de tindre o de donar, enalteix els llibres que tothom........