14.10.2024 - 21:40
Actualització: 14.10.2024 - 21:42
Si parlem de terror sexual contemporani, les dones una mica grandetes podem esmentar tres casos que ens han quedat gravats: als Països Catalans, el triple crim d’Alcàsser; a l’estat espanyol, els fets de “la manada”, i a l’estat francès, el recent cas Pelicot. D’Alcàsser, les aleshores postadolescents amb qui encara tracto no n’hem pogut parlar mai més, i personalment m’he passat la resta de la vida esquivant-ne els detalls; de “la manada”, després de la primera sentència, recordo que anaves pel carrer i les grans ens miràvem les jóvens i entre totes surava una sensació d’agermanament que podies respirar com un gas; i ara, amb el judici Pelicot, que ens ha agafat a la maduresa llarga, a moltes ens envaeix una fatiga inenarrable, i no podem dir amb paraules més que amb el que callem. Doncs bé, una s’adona que s’ha fet gran del tot quan, amb aquests tres traumes indelebles a l’amígdala, sent en un pòdcast un acudit sobre “la manada” –no era ni acudit tampoc, una gracieta al mig d’una anècdota: “com el cinquè Beatle, el sisè membre de la manada…”–, i el públic riu de fons i t’adones que ja no entens el món.
He de començar per aquí: tinc l’afició d’escoltar pòdcasts des que es van inventar. Per la seua naturalesa, el format permet als creadors de saltar-se les barreres dels circuits “tap” habituals: de gènere, d’edat, de llibertat d’expressió. De........