16.09.2024 - 21:40
Actualització: 16.09.2024 - 23:10
Sabíeu que “la música catalana, ara mateix, viu un dels moments més esplendorosos de la història”? Sabíeu que “ara, fer música en català, juga molt a favor”? O que “ara mateix hi ha gent que no parla català en el seu dia a dia i decideix fer cançons en català perquè saben que ho petaran més que en castellà”? Doncs jo tampoc. Són tres extractes del Sense ficció titulat “La banda del pati”, afirmacions rotundes d’artistes, productors i comunicadors de la cosa que per edat podrien ser fills meus, i que, com a periboomer que sóc, em van fer pessigar. No passa cada dia que una nova que t’arriba sobre el català no faci flaire de catàstrofe.
Ara faré una mica de marrada per compartir amb valtros un record sonor d’aquest estiu que no em puc treure del cap. És d’una parella que era d’excursió amb els fills, d’uns sis i nou anys. La gran els parlava en català, i el petit, espontàniament, se’ls adreçava en castellà. M’hi vaig fixar més: els pares, entre ells, parlaven català; als fills, també s’hi adreçaven en català; però els germans, l’un amb l’altre, conversaven en castellà. Era el compendi rodó d’un seguit de situacions similars que fa temps que ensopego en entorns variats, prou temps per a pensar que no són fets puntuals, des de la primera vegada que em va saltar l’antena quan vaig sentir canalla que responien als avis catalans en castellà.
Al País Valencià, que vénen del futur, em van dir que ja havien passat per aquesta pantalla. Tenir un estat, si bades, tampoc no és garantia de res: al pòdcast juvenil de........