Pertur: mig segle a la recerca d’algun rastre

David Fernàndez: “Fan disset intents d’instal·lar-me Pegasus al mòbil, i no se’n surten”

Pepo Blasco: “Quan vaig entrar a la sèrie tenia vint-i-quatre euros al banc”

Un mes per a l’eclipsi solar total del 12 d’agost: guia completa d’on, quan i com veure’l

Fins on pot arribar la denúncia de Puigdemont contra Espanya a la Unió Europea?

Sònia Pascual: “No m’agrada aquesta sensació que l’amnistia és la victòria i ja ho hem de deixar estar”

El relleu estrany i sobtat de Martínez Bravo, la consellera a qui va esclatar l’escàndol de la DGAIA

Per què el TJUE avergonyeix la judicatura espanyola, però manté la temptació de Marchena?

Clam històric contra el turisme massiu: més de 75.000 persones surten als carrers de Palma

La policia mata a trets el sospitós de l’atemptat terrorista del Dia de l’Orgull a Berlín

L’incendi de la Vall d’Uixó ja danya unes 6.500 hectàrees i obliga a mantenir les evacuacions i els confinaments

Els grans incendis de la Gironda, Madrid i Àvila continuen cremant sense control

Gonzalo Boye: “Volen que el retorn de Puigdemont exploti al següent estadant de la Moncloa”

En Moby Dick, Herman Melville es mou en tres registres: l’enciclopèdic, el bíblic, i el col·loquial, que poden coincidir en una mateixa frase. Aquesta diversitat de veus és prou evident al llarg de la novel·la, però no acaba de justificar l’atracció que desperta Ismael, la veu narrativa, que sembla inseparable de la vena més poderosa, fosca, alegre i brutal del mateix autor. I pel que fa al capità Ahab, que expressa un orgull infernal tan enorme com el de Macbeth, encara és capaç de sentir compassió pels qui sofreixen, com el pobre grumet Pip. La fascinació de Moby Dick deriva d’una mescla de mòbils en el protagonista que, d’una certa manera, es corresponen amb la barreja d’estils. La Bíblia, al servei d’un propòsit unificador, no ens pot permetre d’accedir al gresol d’estils –com ho fa, per exemple, Shakespeare–, però Melville troba una mena de forat en la trama de les Escriptures que s’estén per l’ombrívola immensitat (marítima) d’una realitat pre-bíblica: el rerefons gnòstic. No és estrany que, arran dels dubtes de Melville sobre un déu llunyà, un país dominat per la convicció de ser l’elegit pel Creador l’ignorés fins els anys vint del segle passat: a tall d’exemple, Henry James, que ho sabia tot, el va ficar dins el sac dels escriptors de revistes, i Edith Wharton, que estava al corrent de totes les nissagues de Nova York, no coneixia cap dels seus llibres a la mort de Melville.

Quan tenia dotze anys, Charles Dickens, un noi sensible i educat, va haver de posar-se a treballar de sol a sol, en un infecte tuguri vora el Tàmesi, enganxant etiquetes en capses de betum per ajudar la família, arruïnada pels deutes del pare. Tots els nens infeliços de les novel·les de Dickens són aquell nen infeliç, però l’escriptor va ser molt amic de festes i saraus i li encantava llegir tots els papers de les seves novel·les en públic (va rebutjar una petició de la reina Victòria perquè “actués” per a ella sola).

Mario Vargas Llosa va conèixer a deu anys el seu pare, a qui creia mort. Com que les dones que el van criar a Cochabamba li havien encomanat el virus de la tendresa, el pare sobrevingut el va internar en un col·legi........

© VilaWeb