30.07.2024 - 21:40
Actualització: 30.07.2024 - 21:41
Aquest és el meu últim article per VilaWeb abans de les vacances. I fa temps que em volta pel cap parlar de l’amor. Quin avorriment, direu alguns. És probable, avesats com estem a les opinions fortes sobre temes culturals i polítics; com si els sentiments no poguessin entrar en el regne complex de la controvèrsia. Els sentiments, he escrit; o les sensacions, que no són el mateix: Antonin Artaud deia que en la sensació s’agafa allò que ve, mentre que en el sentiment s’intervé.
I sí, en el meu últim escrit de temporada, vull parlar de l’amor. O d’un tipus d’amor, que n’hi ha molts. El meu, el nostre. La Montse i jo fa molt més de mitja vida que estem junts, més de quaranta anys. I en una època en què les relacions s’esberlen amb facilitat, aquesta llarga relació nostra –com la de molts altres que ara mateix em llegiu– ha de significar alguna cosa. Ben mirat, moltes de les relacions que ara s’esberlen en uns altres temps haurien durat per força: pels convencionalismes religiosos i socials, pel sotmetiment de la dona, per no traumatitzar els fills, vés a saber per quins altres motius… En els meus pares no recordo haver percebut espurnes d’amor, només consensos, tot i que vull creure que en els primers moments n’hi devia haver.
Més de quaranta anys junts vol dir que la Montse i jo hem conegut i practicat molts tipus d’amor: perquè fa temps que vam deixar de ser aquells joves que es van estimar per primera vegada, mig d’amagat dels pares, amb aquella il·lusió per la trobada,........