26.03.2024 - 21:40
Necessitem un nou marc cultural, un paradigma diferent. Per a Catalunya i per a tots els Països Catalans que ho vulguin. Ho intueixo, ho sé. Alhora, però, és un tema complex que cal pensar i repensar, no des de la política –malauradament, abans de les eleccions només ens parlaran d’aparadors, no d’idees–, sinó des de la societat en general i des del món de la cultura en particular. Primer, però, he d’explicar en què consisteix aquesta convicció que m’ha assaltat.
Fa uns quants dies vaig visitar la Galería de las Colecciones Reales, a Madrid, enfront del Palacio Real. És un immens paral·lelepípede de formigó, de tres plantes altíssimes, on han col·locat les rampoines de la història de les monarquies del regne d’Espanya que encara no havien entaforat enlloc: objectes, pintures, trastos diversos que, pel fet d’haver pertangut a les corts imperials espanyoles, ells creuen que són dignes de ser admirades amb fascinació i devoció. Sabeu quant ha costat tota aquesta faramalla monàrquica: uns 170 milions d’euros, segons una investigació periodística, abans no obrissin l’equipament cultural, el juny de l’any passat. Un dineral per a demostrar –o continuar demostrant– el poder que havien exercit.
Ells ja tenen el Museo del Prado i els múltiples palaus i monestirs lligats a la història del regne d’Espanya, plens d’obres d’art que passen per ser de les millors de la història de l’art. Però no en tenen mai prou. Coses que passen quan es forma part dels grans imperis del passat, que no solament el seu poder va generar una gran quantitat d’imatgeria (sense comptar amb la que robaven en les expansions militars, colonitzadores), sinó que més tard han tingut el poder per a dir que aquelles obres artístiques que posseeixen conformen el cànon de l’art occidental. És com una roda centrípeta de la qual sembla impossible sortir. La situació és aquesta: ells van tenir el poder, aquell poder despòtic va generar un art al seu servei (pintors de cort, fàbriques tèxtils, creadors d’arts decoratives, etc.) i ara tenen el poder residual de dir que aquelles obres que van generar simbolitzen el bo i millor de la història de la visualitat.
Però a Catalunya –m’atreveixo a dir que a tots els Països Catalans, cadascun amb les seves particularitats– no provenim d’aquests rastres del poder àulic. O, en tot cas, tot aquest passat de........