12.11.2024 - 16:01
Mentre al País Valencià s’havia produït una catàstrofe de dimensions tràgiques, a Catalunya tot rodava com sempre, més enllà de les penes individuals. És cert que la proximitat o, fins i tot, la coneixença fa que impacti molt més un fenomen com el que ha passat que quan es produeix molt lluny d’aquí. Però el sector cultural català –d’això vull parlar– no es va aturar, els museus van obrir igual que sempre, els artistes i els galeristes van penjar les seves convocatòries a les xarxes, els escriptors treballàvem en els projectes que tenim entre mans, els teatres van fer les seves representacions. No és una queixa; com podria queixar-me d’un problema que sé formular, però no sé resoldre?
Durant la pandèmia ja vaig tenir la mateixa sensació: havien mort o morien centenes de persones i una part del sector cultural reclamava poder treballar amb normalitat. Es van inventar allò de la “cultura és segura”, que a mi em va semblar un lema èticament reprovable i de molt poca intel·ligència: la cultura segura és la que vol el sistema, com aquella festa pels terrats de Barcelona que Ada Colau volia muntar en plena anomalia sanitària i........