05.12.2023 - 21:40
El Teatre-Museu Dalí de Figueres exposa, fins el mes d’abril de l’any que ve, una de les obres de Salvador Dalí més reproduïdes en tota mena de publicacions: el Crist de sant Joan de la Creu (1951). Abans, el quadre només s’havia vist a Catalunya l’any 1952, en la I Bienal Hispanoamericana de Arte, una operació cultural del règim franquista per a aparentar modernitat en la qual l’artista empordanès va participar.
Entenc que per al museu Dalí aconseguir de portar aquesta obra és una gran fita: felicitats, doncs; també entenc que la majoria del públic es deu quedar embadalit per la capacitat tècnica de l’artista d’haver aconseguit una versió original d’un tema pictòric arxiconegut, la crucifixió de Crist. Jo, però, voldria explicar algunes coses de la trajectòria de Dalí, no per treure mèrit tècnic a l’obra, sinó per contextualitzar-la en una dimensió política. (Perdoneu-me: quan els historiadors de l’art quedem reduïts al paper de notaris que consignen la voluntat creativa de l’artista; o al de funcionaris dels quals s’espera l’enaltiment tècnic d’unes obres que ens arriben ja consagrades, el nostre ofici esdevé tediós.)
La cosa és que, a final dels anys quaranta, Dalí torna a Espanya. Dic a Espanya perquè Joan Miró havia tornat uns quants anys abans, però a Catalunya i sempre va rebutjar els acostaments del règim feixista; Dalí, en canvi, torna geogràficament a Catalunya, però el que vol és ser acceptat a l’Espanya de Franco. Abans de la seva arribada, havia passat vuit anys als Estats Units, on havia consolidat amb èxit una estratègia comercial: ser constantment present als mitjans de comunicació, ampliant el ressò de la seva........