12.04.2024 - 21:40
A l’aula pluricultural és força habitual sentir diferents maneres de parlar la mateixa llengua. Això ens confronta inevitablement amb les idees preconcebudes sobre com ha de ser la competència oral en una llengua per poder parlar d’un aprenentatge exitós. Ens hem de preguntar si l’excel·lència en l’àmbit lingüístic ha de passar pel domini oral normatiu, és a dir, un català sense interferències ni “accent”, o si, al contrari, la pronúncia pròpia de cada parlant s’ha d’entendre com a continu que reflecteix el patrimoni lingüístic i cultural mundial. Si volem valorar aquest patrimoni, què esperem de la competència fonètica d’un aprenent de català, independentment de la seva edat i el nivell d’estudi? Aquesta pregunta no només afecta el professorat de llengües com jo, sinó tots els ciutadans que, inevitablement, valoren o desestimen els esforços dels aprenents d’alguna manera o altra.
Les idees preconcebudes que envolten l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües són nombroses i es basen, com passa sovint, en els prejudicis més arrelats a la societat. A tall d’exemple, vegem una contradicció específica que es dóna en la percepció dels “accents” al territori de parla catalana: quan detectem una manera de pronunciar el català diferent de l’esperada en un parlant “nadiu”, acostumem a parlar d’accent “estranger” si atribuïm la pronúncia al fet que l’alumnat té una llengua familiar diferent del català i el castellà. Aquesta denominació, que sovint es fa servir amb connotacions polítiques, se centra en el suposat tret de “ser estrany” o “ser de fora”. En canvi, no tenim tan clara la designació quan es tracta d’alumnat castellanoparlant. Estem davant d’un sociolecte, és a dir, una varietat interna a la llengua, pròpia d’un grup social determinat? Es pot dir “accent de castellanoparlant”? Aquest accent, si és causat per una llengua familiar diferent del català, no s’hauria d’anomenar accent “estranger” també? L’accent de persones nascudes als Països Catalans que presenten qualsevol tipus........