13.09.2024 - 21:40
Actualització: 13.09.2024 - 21:42
Després d’un sexenni de marasme amb governs articulats per partits independentistes, entrem en una nova fase del procés, que recupera mètodes i narratives del 2006, amb el tripartit PSC-ERC-IC sota la direcció del president Montilla. La política a Catalunya torna a ser presidida pel mètode de “fer necessari allò que és possible”. Caldrà veure en els propers mesos si es reprodueix no només en el fons, sinó també en la forma; és a dir, en la composició del govern. Però no ens precipitem; anem pas a pas.
Tots els problemes importants tenen un inici; però alguns són tan antics que no és gaire clar ni quan ni per què van començar. Això passa amb el conflicte polític entre Catalunya i Castella (per extensió, Espanya). Si no fou el primer problema, sí que fou molt notable el projecte de la Unió d’Armes del comte duc d’Olivares el 1626, que buscava uniformitzar i centralitzar el poder en la monarquia hispànica, en un context en què els poders de la corona de Castella perseguien feia dècades castellanitzar els territoris de la corona d’Aragó. La reacció catalana fou documentada i analitzada per John Elliott a La Revolta Catalana 1598-1640. Un estudi de la decadència d’Espanya: la hiperreglamentació i rigidesa procedimental de les corts catalanes per a evitar l’arbitrarietat del poder castellà allí on no hi havia una atribució clara de poder. Eventualment, el procés desembocaria la guerra dels Segadors (“Guerra de Cataluña”, en la historiografia castellana), a partir del 1640.
Casualment, o pot ser no, l’hiperreglamentisme i la rigidesa procedimental són característiques de la reforma de l’estatut referendada el 2006 (post-retallada a les Corts Generals). El reglamentisme i........