01.05.2024 - 21:40
Actualització: 01.05.2024 - 21:46
Tinc gravat a l’ànima el dia que em va venir la primera menstruació, segurament perquè era molt jove, massa, i segurament també perquè aquella sang tacant per sorpresa les meves calces no va aparèixer un dia qualsevol, sinó el dia del meu aniversari. Aquell dia, deixava enrere els meus deu anys i iniciava els onze. Recordo que ho vaig viure com un fet traumàtic; en aquell moment i malgrat l’acompanyament que em van fer la meva mare i el meu pare, jo estava encegada per una enfadamenta ferotge, i no ha estat fins anys després que he pogut processar i analitzar tot el que aleshores vaig sentir. Sabia que allò tard o d’hora havia d’arribar, però com passa en tants àmbits que afecten les dones, era ben poca la informació que tenia sobre aquell fet biològic que tard o d’hora em tocaria de viure; als anys noranta l’educació sexual era escassa, pèssima. A aquella desinformació s’hi sumava una manca de referents reals. Les dones adultes del meu voltant vivien les seves menstruacions tal com la societat els havia demanat: d’amagat, dins les llars i, si pogués ser, que se’n parlés poc. En comptades ocasions havia presenciat dones adultes parlant de les seves regles i tot el que aleshores em venia al cap era un anunci que deia: “Somriu, somriu segura amb Ausonia Extraplana.” Aquell missatge em pertorbava perquè em forçava a viure amb felicitat aquell sagnat que jo vivia tan tràgicament i vist amb ulls d’ara em sembla d’una perversitat considerable perquè mentre que el món havia convertit la regla en un tabú i ens........