22.05.2024 - 21:40
“Sóc l’Estel Solé, escriptora i actriu.” Així és com solc presentar-me oficialment quan en l’àmbit professional em demanen que digui qui sóc. A xarxes, la meva autodefinició va una mica més enllà: “Fem el que podem: escriptora, actriu, producció, guió i direccions culturals. Col·laboradora a La tarda de Catalunya Ràdio, a Planta baixa de TV3 i a VilaWeb; codirectora de Perifèria Cultural.” I és cert que, darrerament, quan em presenten algú i em demana a què em dedico o qui sóc, recorro a l’humor i em presento com a “prostituta cultural”. Ho vaig deixar anar un dia fent conya i em vaig adonar que l’expressió arrencava riures alhora que apel·lava a la meva realitat: guanyar-me el salari fent moltes feines diverses en l’àmbit cultural, sovint mal pagades, moltes de les quals són una petita font d’ingressos que no responen al meu desig vital o al meu somni professional sinó a la meva necessitat de sobreviure econòmicament.
Us explico tot això tan autoreferencial perquè fa uns dies vaig topar-me amb una mena d’exercici psicològic que plantejava: qui ets sense la teva feina o professió? La pregunta em va fer reflexionar; se’m va fer evident, tal com us comentava, que sempre em defineixo a partir de la meva feina. A vegades també amaneixo la descripció explicant que sóc mare, perquè aquest és un fet que m’ha travessat la vida i que, sí, clarament parla de mi, perquè, sobretot durant els primers anys de criança, he estat més la mare de les meves criatures que cap altra cosa.
Passem moltes........