02.01.2026 - 21:40

Actualització: 02.01.2026 - 21:42

Torno a ser aquí. Potser alguns no us n’haureu adonat, però el darrer mes no he escrit cap article. Vaig fer mutis, i avui reprenc els meus escrits amb un article de caire personal. He dubtat si versar sobre les meves circumstàncies, si arrencar-me l’escorça i ensenyar-vos la meva saba perquè fàcilment algú podria pensar que això és exhibicionisme emocional. I potser sí que ho és, però vinc a despullar-me perquè allò personal és polític i perquè, lamentablement, sé que no sóc pas l’única persona que ha travessat o que travessa aquest bosc espès, fosc i trist i tortuós on he estat les darreres setmanes.

Des que, fa uns anys, vaig començar a col·laborar en diferents mitjans de comunicació, hi ha una por que m’acompanya. És un neguit personal, però comú alhora, una basarda a la qual, socialment, hem batejat amb el nom de síndrome de la impostora. La pateixen molt aquells qui s’exposen mediàticament, més dones que homes, però també gent anònima. La síndrome amaga una autoestima baixa, inseguretats, i gesta la por de ser desemmascarat, el pànic que un dia el món s’adoni que no som mereixedors de les feines que fem, de les fites laborals aconseguides, la paüra pel fet que ens sentim més ignorants que intel·ligents i que, tal vegada, un dia aquesta veritat es farà evident per a tothom. Cada vegada que, professionalment, s’han posat en contacte amb mi per oferir-me una feina he pensat que no la mereixia, que no la faria prou bé, que segur que uns altres eren millors candidats que jo, he tingut por de les crítiques i la idea de desestimar l’oferta sempre feia niu al meu cap. VilaWeb i el fet que jo escrigui aquests articles n’és un bon exemple. Quan la Txell Partal em va telefonar, el gener d’ara fa uns anys, per proposar-me de ser articulista del diari, d’entrada, vaig dir-li que no. Ella, que creia més en mi que no jo mateixa, va insistir-hi i........

© VilaWeb