29.05.2024 - 21:40
En les darreres dues dècades hem normalitzat la imatge de joves ja granadets, de més de trenta anys, que encara viuen a casa els pares o bé que hi han tornat. El 2022, al voltant d’un 66% de joves continuava residint a la llar familiar, una xifra força més elevada que el 2008, inici de la crisi financera.
Quan els mitjans de comunicació il·lustren aquesta mena de notícies solen mostrar-nos imatges dels menjadors d’aquests pisos amb els joves escarxofats al sofà, o bé les mares abnegades cuinant i servint-los el menjar, tot plegat per emfatitzar el concepte de paràsits i de ganduls. I és clar que alguns d’ells s’aprofiten de la situació, però molts d’altres pateixen injustament l’estigma de la vagància. Socialment, continuem venent-los el model vital dels seus pares i dels seus avis; els diem que per ser persones de bé han de trobar una feina, estabilitzar-se, progressar econòmicament, trobar una parella, casar-s’hi, tenir-hi criatures i estalviar prou per a comprar la casa que els ha de fer de llar familiar. Però no ens adonem que els pressionem a perpetrar un model obsolet, el camí d’un estat del benestar que ha quedat colgat pels rocs de l’esllavissada de les crisis.
El Banc d’Espanya assegurava fa dies que, mentre els ingressos dels més grans de quaranta-cinc anys han evolucionat de manera progressiva des d’abans de la pandèmia, la renda mitjana dels menors de trenta-cinc anys s’ha reduït d’un 8%: una davallada de 2.600 euros anuals. És a dir, que estem tractant de dropos joves que ingressen menys diners en un context d’inflació i que, per tant, no poden arribar a final de mes, no poden emancipar-se perquè no........