24.07.2024 - 21:40
Actualització: 24.07.2024 - 21:44
Així que el juliol treu el cap, arriba una d’aquelles preguntes que no sé mai com respondre. Per aquí i per allà gent que demana si fas vacances o quan fas vacances. Quan sento aquesta paraula alguna connexió dins el meu cervell fa un curtcircuit i espurneja. Per a mi, la paraula “vacances” ha anat mudant de pell amb els anys, s’ha transformat i ha cobrat nous sentits, alhora que, tristament i malenconiosament, s’ha anat degradant. Em passa alguna cosa semblant amb les festes de Nadal; són dos conceptes que per alguna raó van tenir un significat primigeni i genuïnament complet durant la meva infància, però que a mesura que m’he anat fent gran s’han despullat de significat fins a restar com pelleringues mortes entre el vocabulari. En el meu imaginari, el veritable concepte de vacances va lligat a l’etapa escolar. Vacances era allò que feia de petita, quan s’acabaven les classes, passat Sant Joan; eren els dies feliços d’estiu, de morenor a la pell, d’aigua, de mar, de muntanya, de piscines plenes de clor, nits de suor i mosquits que em deixaven el cos ple de faves, com sempre em deia la meva àvia. Les vacances, aleshores, eren lleugeresa, era saber-me posseïdora d’un munt de setmanes lliures i plenes que s’anaven desplegant davant meu fins que arribava novament el setembre i ja les havia gastades totes. Aquella època va quedar enrere, i després, amb l’arribada –massa aviat– de les primeres feines durant l’adolescència, les vacances d’estiu van passar a ser llevar-se d’hora per anar a treballar de cangur o de monitora d’esplai. Aquí va arribar la primera descamació del concepte immaculat dels dies estivals: la necessitat de treballar per a estalviar diners va........