Tita Llorens: nedar cap a la fi del món

Albert Forcades: “Esperava que Parlon i Trapero demanessin disculpes”

La fiscalia demana més de trenta anys de presó per a cadascun dels acusats en la protesta per Hasel a Vic

Boye: “Això els fot, que la sentència transcendeix els exiliats i el procés”

RL1 i RL2, el cas real de canvi de gestió que posa en evidència ADIF i RENFE

Una “grollera negligència mortal”: així assenyala la jutgessa a Mazón el camí de la presó

Magda Oranich: “Voleu tornar a la dictadura? Xavals, perquè no l’heu viscuda!”

El Tribunal Suprem para els peus a Trump en una batalla històrica sobre qui ostenta el poder als Estats Units

Per què el 23-F ara? Els secrets que Pedro Sánchez encara amaga

[FOTOGRAFIES I VÍDEO] València torna a eixir al carrer per demanar a crits la presó per a Carlos Mazón

S’ha mort l’artista Eugènia Balcells, pionera en l’art audiovisual

Helena Solà estripa el carnet d’ERC: “La renúncia permanent no construeix cap projecte”

Junts porta al parlament i al congrés i senat espanyols la desaparició del català a les autopistes

Augmenten a nou les víctimes per l’impacte d’un míssil iranià al centre d’Israel

Actualització: 01.03.2026 - 21:50

Quan llegiu aquest article, serà dilluns al matí, i a Ciutadella, a l’oficina d’una empresa que construeix piscines i en fa el manteniment, hi ha una dona més que cinquantina, amb els cabells revulls, que revisa els comptes, que prepara factures. El negoci no és seu, ella és una treballadora. El cap, però el tindrà qui sap on, ple d’idees salades. I, probablement, al maleter del cotxe hi té una motxilla amb un banyador, un gorro i unes ulleres de nedar, perquè quan na Tita Llorens surt de l’oficina, esdevé Titapeix, i es transforma en l’heroïna capaç de travessar el món braçada a braçada, i de fer-ho en companyia de balenes, de pingüins o de lleons marins. Amb permís del director d’aquest diari, seguir les gestes de na Tita pel món, ens ajuda a entendre els mapes.

Quan escric l’article, na Tita és una turista feliç i curiosa a Ushuaia. Com que l’he felicitada, i li he dit que volia publicar aquesta peça, ella m’envia àudios de WhatsApp. Diu que encara està emocionada, que se li posen els pèls de punta quan pensa que és tant al sud, que més avall, només hi ha l’Antàrtida. Es troba molt bé, no li fa mal res. Diumenge es va tirar a la mar, a l’Argentina, i en va sortir dues hores i quaranta-tres minuts més tard a Xile, a Puerto Williams. Va travessar el canal de Beagle, l’estret que separa tots dos països. Va nedar 8,9 quilòmetres sense neoprè. L’aigua estava a vuit graus i l’ambient també era gelat, però s’havia mentalitzat tant que tindria molt de fred, i tenia tanta por de patir una hipotèrmia, que la concentració era màxima i res d’això no va passar. Ella va nedar i nedar i més nedar. Una braçada darrere una altra. Concentrada en la respiració. Fixada en l’objectiu. És una distància relativament curta, per ella, però les condicions eren extremes.

La preparació per a afrontar aquestes temperatures l’ha feta aquest hivern a la piscina descoberta del Club de Tenis Ciutadella, que no està climatitzada i l’aigua era més freda que la mar a Santandria, on sol entrenar. Allà anava ella, tota sola en aquella piscina grandíssima, fonda, freda, de Cala’n Blanes. Hi ha hagut dies de molt de vent i de poques ganes, però l’objectiu era clar.

Diumenge hi havia molt poca gent que la seguia. A més de l’organització, en Siscu, el seu marit i suport, que no la perd de vista ni un moment, i sempre va amb la barca al seu costat. Fa els vídeos i les fotografies que penja al canal d’Instagram i després reparteix a la premsa local. De fet, la imatge que encapçala aquest article, és seva. Aquesta vegada, na Sofia, la seva fisioterapeuta i amiga, l’ha volguda acompanyar. És la persona que més la coneix, qui sap com es troba dins l’aigua quan la veu nedar, i això li dóna seguretat… En Siscu també va captar la imatge d’una balena majestuosa que nedava en paral·lel a ells. Hi havia pingüins i llops marins. Na Tita no els veia, concentrada només a fer una braçada darrere una altra per a arribar al port. Va tardar una mica més del que esperava, i va nedar més metres, perquè, a darrera hora, va haver-hi un canvi en els corrents. I quan està a punt d’arribar, els nervis. No s’ho explica. Tants anys que fa que neda distàncies llargues a la mar oberta, i quan és a tocar de la riba, comença a tremolar.

Allà l’esperaven membres de l’organització de la travessa amb una ambulància i mantes i un gorro de llana i una beguda calenta. I només quan va xafar terra i es va veure allà, a l’altra banda, va ser conscient que és la tercera persona que travessa el Beagle nedant. I m’ho especifica. “No som la tercera dona, som la tercera persona”. Perquè na Tita cerca sempre desafiaments que no hagi fet gaire gent abans que ella. Quan va començar a nedar preparava travessies llargues i espectaculars, més mediàtiques, potser. Ara cerca que tenguin algun sentit, que l’emocionin i que la motivin. A la mar gran també es poden obrir sendes novelles.

Els anys passen, però ella no s’atura. La mar és una mena de droga que necessita per continuar. Diu que ara no en té cap, de clara, d’aventura, que no hi ha volgut pensar fins que no acabés això, que li feia molt de respecte. Sobretot pel fred. Però ara me la imagín amb un mapa del món, estès damunt la taula i observant els punts de la costa que podria unir per la mar, i que siguin factibles. M’ho diu ben clar, ha de veure què es planteja i on, perquè tot això ho paga de la seva butxaca. Li deman si encara no ha trobat patrocinadors, i em parla de la marca que li regala la roba de bany, i dels 400 euros que li paga una cadena hotelera. Fins i tot, la fisioterapeuta s’ha hagut de pagar ella, els bitllets i les despeses.

Na Tita Llorens va ser la primera dona que va unir nedant les Illes amb la península Ibèrica, és a dir, va esmerçar trenta-sis hores a fer els cent quilòmetres entre Eivissa i Xàbia. També ha creuat l’Estret de Gibraltar. Ha estat la primera dona europea que ha travessat nedant el riu de la Plata: 42 quilòmetres, que és com si la carretera general entre Maó i Ciutadella fos d’aigua i ella tardés a nedar-la dotze hores i vint-i-quatre minuts. L’any passat, quan tenia cinquanta-sis anys, va travessar el llac Titicaca.

La travessia entre l’Argentina i Xile, la va fer, na Titapeix, diumenge a migdia, pràcticament a la mateixa hora que n’Oriol Cardona guanyava la segona medalla dels Jocs Olímpics d’hivern i tots els focus i les càmeres estaven girats cap a ell. Del que havia fet la menorquina en van informar els mitjans insulars, amb les imatges que van pescar d’Instagram i amb la informació que el seu equip tan reduït els feia arribar.

Na Tita Llorens n’ha fet d’altres, de proeses, i ha bracejat contra els borms, contra les onades, contra els vòmits, i, a vegades, contra ella mateixa. Però sempre guanya. I quan passen uns dies, amaga les escates lluents de peix i torna a la rutina de l’oficina i els entrenaments. Al cap i a la fi, Montserrat Tresserras, la pionera a qui Llorens va dedicar la travessia entre Dénia i Eivissa, també era un oficinista, una mecanògrafa de terra endins.