27.10.2024 - 21:40
Actualització: 27.10.2024 - 22:02
Hi havia una mena de ritual en el fet d’anar a cercar esclata-sangs. La tardor arribava quan tothom l’esperava, quan l’estiu es cansava de ser estiu, el mes de setembre era plujós i l’octubre, humit i fresc. Solia ser dissabte de bon matí. Ens posàvem uns pantalons de pana, unes vambes i un anorac. La mare, a vegades es posava un mocador al cap. El pare aparcava el Sis-cents en un voral del camí i botàvem una paret seca per començar a caminar dins la marina. De memòria només record un nom que em fascinava: Bella Mirada. Diria que era pel camí de Fornells, però no n’estic certa. Sí que tenc clavat al cervell l’olor penetrant del bosc humit, alenava tan fort que tenia por de foradar-me els pulmons. Puc veure les gotes d’ambre de la resina que regalimava dels pins, les catifes fetes d’una molsa temptadora i verda, les teranyines inquietants que es feien ben visibles amb les gotetes minúscules d’humitat. El crit d’algun animal que mai no vaig saber identificar. El sol amb prou feines podia travessar l’oceà espès de les copes dels pins. A vegades el pare deia els noms dels arbres. El bruc, les alzines,........