23.11.2024 - 21:40
Que fort és el renou de l’alba!
Podria intentar la pintura dels sons que sent.
Emperò m’estim més prolongar un somnieig de la frase.
I dels silencis que són moments de respiració per escoltar paraules no dites que han quedat en suspens a la vorera dels llavis i que l’atmosfera absorbeix com aquests cumulonimbus d’un color de rosa seca que s’esqueixen per la tramuntana i deixen escapolons sargits, figures escorxades, podriments polvoritzats d’argent malaltís que recorden les restes d’un carnatge celeste.
Organista d’una tempesta aturada.
Com fer parlar un sol instrument amb la llengua de l’infinit?
L’ull escolta, l’orella mira.
No trob ni sentiment, ni compassió, ni confiança. Dominen eternes les idees corcades, els judicis superficials, les generalitats tòpiques, les crítiques convencionals.
Així va tot: repressió, ignorància, indiferència, després consum, sacralització, rendibilització, apropiació.
Cal desmuntar les aparences que ho empastifen tot!
Entre el........