L'Iran i Netanyahu, els guanyadors d'una guerra que ha perdut Trump |
En quina situació es trobava l'Orient Mitjà el 27 de febrer, un dia abans que Israel i els Estats Units comencessin la guerra d'agressió contra l'Iran?
La República Islàmica estava en crisi: encara més deslegitimada a nivell intern i extern per la brutal onada de repressió del gener, per la recessió econòmica i per la pèrdua d'influència regional a causa de les derrotes dels seus aliats regionals (el règim de Bashar al-Assad de Síria, Hezbollah al Líban o Hamas a Palestina).
Hi havia el consens que el règim teocràtic passava per les seves pitjor hores, estava molt debilitat.
Era una conjuntura aparentment ideal que va portar Benjamin Netanyahu a convèncer Trump que era el millor moment per atacar l'Iran: se li podia donar el toc de gràcia, s'enfonsaria com un castell de cartes i aconseguir el seu programa nuclear fos cosa del passat. Veien a tocar el canvi de règim somiat i el líder republicà s'imaginava passant a la història com el president providencial que va canviar per sempre i a millor l'Orient Mitjà.
I important: el 27 de febrer, la circulació per l'estret d'Ormuz era lliure i les petromonarquies del Golf se sentien segures i protegides per l'exèrcit nord-americà.
Com està l'Iran avui?
Només cal mirar el resultat que deixen aquestes cinc setmanes de conflicte per veure quin actor hi ha guanyat més estratègicament. Avui, el règim iranià, malgrat haver perdut el líder suprem, la cúpula militar, 3.500 persones (la meitat civils) i molts mitjans econòmics i militars, continua dempeus. Conserva un arsenal de milers de míssils i drons, capacitat ofensiva i encara té, enterrats sota terra, 440 quilos d'urani enriquit al 60%.
I què ha guanyat? A nivell intern, legitimitat davant una població exhausta que estava farta del règim. Fins i tot sectors de la societat que al principi veien amb bons ulls l'agressió exterior han acabat desenganyats amb uns EUA que estaven disposats a "destruir totes les centrals elèctriques i ponts del país" i amenaçaven de matar "tota una civilització".
Almenys a curt termini, les esperances de canvis, reformes o obertura a l'Iran s'esvaeixen. El règim d'avui encara és més radical que el de fa dos mesos. Si l'alto el foc aguanta, la gestió de la reconstrucció serà tot un repte i les penúries econòmiques tornaran a fer aflorar les contradiccions, tensions i els problemes endèmics d'una República Islàmica que ara se sent guanyadora i pot treure pit exhibint com ha plantat cara als seus enemics històrics.
I no només no s'ha doblegat davant d'ells sinó que ha aconseguit dues fites estratègiques impensables el 28 de febrer.
La primera, haver demostrat al món, als veïns i als enemics el preu enorme que comporta una agressió contra la República Islàmica. Abans de tornar-lo a atacar, el pròxim cop els agressors s'ho pensaran dues vegades. Per tant, l'Iran s'ha guanyat la garantia de seguretat i dissuasió que sempre havia buscat i que eventualment li hauria donat tenir la bomba nuclear.
La segona fita és el control de facto de l'estret d'Ormuz (i, per tant, una clau de l'economia global). La realitat és que en cinc setmanes, Washington ha passat d'intentar derrocar un govern a acontentar-se que el mateix govern permeti el trànsit per aquest pas estratègic que estava........