Creat: 02.04.2026 | 05:38

Actualitzat: 02.04.2026 | 05:38

Hi ha un parquímetre a l’avinguda del Segre del qual no penso servir-me mai més, encara que hagi de caminar una bona estona buscant-ne un altre. Em porta mala sort, sobretot perquè em fa sentir vell. Més vell del que encara no soc. Ja vaig reportar aquí mateix no fa gaire l’incident amb una noia sud-americana que estava manipulant amb calma tropical la maquineta i que, en pressentir la meva inquietud darrere seu, perquè feia tard a un esmorzar amb amics, m’engegava un cruel “¡Paciencia, abuelo!” que em sumia momentàniament, la setmana sencera, en un desànim profund, a banda de treure’m les ganes d’entrepà de tonyina.

No me’n podia avenir: hi ha coses, en aparença intranscendents, anecdòtiques, innòcues, que segons com t’agafen fan mal. Doncs bé, dies enrere tornava a ser víctima d’una nova inadmissible mostra d’edatisme a peu del mateix giny blau plantat ran de zona blava, en aquest cas mentre era jo qui s’encarava a l’aparell, una mica lent de reaccions i reflexos, vull dir el cobrador metàl·lic, admeto que potser també ja bastant un servidor, però això no excusa l’actitud d’un altre representant de les joves generacions, si bé ara mascle, diria que igualment d’origen diguem-ne llatí, i no pas perquè parlés en la llengua dels cèsars (Lleida sembla cada cop més la Lérida colombiana), que m’interpel·lava tot accelerat mentre jo seguia completant, meticulós, els successius i múltiples tràmits prescrits per la pantalleta (vaig més de pressa omplint la declaració de renda, sobretot d’ençà de la jubilació) i pressuposant-me alguna dificultat fruit d’una suposada imperícia tecnològica, que no nego en absolut, si bé no fins a aquest punt, m’oferia sense haver-li requerit la seva col·laboració tècnica, en el fons no tan cortès com ofensiu: “¿Le ayudo?” Sort que no va afegir “abuelo”.

No cal, noi, ja vaig fent, que li contestava, una mica dolgut, malgrat que no tant com amb la seva al·ludida compatrícia subcontinental. “Ahora debe elegir entre monedas o targeta”, insistia el xicot, impacient. “Ja ho veig, ja ho veig, que encara afiguro les lletres”, em limitava a respondre-li, mentre em furgava a la butxaca buscant alguna peça d’un euro, potser amb gest no tant d’autosuficiència i domini de la situació com de dignitat ferida. Una mica de respecte, si us plau, que alguns ja som grans, però encara capaços d’introduir-la a la ranura.

© Segre