El que aprenen els joves quan observen els seus líders |
Creat: 05.04.2026 | 05:39
Actualitzat: 05.04.2026 | 05:39
Els joves aprenen de moltes formes, però una de les més poderoses continua sent l’observació. No tant del que se’ls diu, sinó del que veuen fer als qui ocupen posicions de lideratge. En l’empresa, en la política, en l’educació i en la societat en general.
Quan un jove observa que el poder s’exerceix sense escolta, sense respecte o sense responsabilitat, aprèn una cosa molt concreta: que liderar és imposar-se. Quan veu que l’èxit justifica qualsevol medi, interioritza que els valors són secundaris. I quan presencia silencis davant d’injustícies evidents, entén que és millor no complicar-se. És una pedagogia invisible, però constant. I, precisament per això, perillosa.
Això no s’ensenya en cap assignatura, però es transmet cada dia. Per això el lideratge té un impacte que va molt més enllà de l’organització en la qual s’exerceix. Té un efecte cultural i generacional. Si la norma social acaba sent “mana qui més crida” o “guanya qui menys empatia té”, no ens ha d’estranyar que les futures generacions confonguin autoritat amb duresa, influència amb manipulació, èxit amb indiferència.
També passa el contrari. He vist joves profundament inspirats per líders que saben reconèixer errors, que escolten de veritat i que prenen decisions difícils sense perdre la humanitat. Aquests referents deixen empremta. No perquè siguin perfectes, sinó perquè són coherents. I la coherència, en un món ple de discursos, es converteix en una cosa extraordinària.
El problema és que durant anys hem posat el focus a formar els joves en competències tècniques, deixant en segon pla l’aprenentatge del lideratge ètic. Els exigim resultats, però no sempre els mostrem com gestionar el poder, el conflicte o la responsabilitat sobre els altres. Els ensenyem a parlar en públic, a emprendre, a competir. Menys a sostenir converses difícils sense humiliar, a decidir sense aixafar, a liderar sense deshumanitzar.
A més, existeix una contradicció que molts joves perceben amb enorme claredat: se’ls demana compromís, però observen cinisme. Se’ls parla de valors, però veuen incoherència. Se’ls exigeix respecte, però presencien menyspreus. De vegades se’ls acusa de falta d’esforç, quan el que realment succeeix és que no troben models que mereixin ser seguits.
Si volem una societat diferent, no n’hi ha prou amb demanar als joves que liderin millor. Necessitem que vegin exemples diferents. Que entenguin que liderar no és dominar, sinó influir amb consciència. Que l’èxit no es mesura només en xifres, sinó en l’impacte que deixem en les persones. I que l’ètica no és un ornament: és el mecanisme que evita que el poder es converteixi en abús.
El lideratge no s’aprèn només quan un ocupa un càrrec. Es comença a aprendre molt abans, observant com els altres prenen decisions, com tracten el seu equip i com responen quan les coses no surten bé. Per això cada adult en posició d’influència –docents, directius, responsables públics, empresaris– està educant, vulgui o no, amb el seu exemple.
Potser ens hauríem de preguntar amb més freqüència quin model de lideratge estem mostrant. Perquè, ho vulguem o no, algú n’està aprenent. I el que aprengui avui serà la forma en què demà construirà la seua empresa, la seua comunitat i la seua vida.