Creat: 17.04.2026 | 05:38

Actualitzat: 17.04.2026 | 05:38

Alguns psicòlegs comencen a parlar d’un nou tipus d’abandonament infantil propi del segle XXI. Parlen de l’abandó conseqüència del treball a horari complet tant del pare com de la mare. Nombrosos professionals cada cop es troben amb més infants que creixen amb una figura paterna o materna de referència absent, senzillament perquè tots dos treballen i ells passen les hores i els dies entre l’escola, les extraescolars, les pantalles i els avis.

Hem passat d’un model de família amb el pare absent a un altre amb el pare i la mare absents.

La igualtat entre homes i dones no s’ha construït pensant en el bé de les dones i dels fills. S’ha fet sobrecarregant les dones i penalitzant els fills.

La igualtat ha fet prioritzar el treball respecte a tenir fills i a tenir-ne cura.

El sistema, en lloc de garantir els drets de la dona amb polítiques socials i econòmiques concretes –com passa en altres països–, l’ha convertit en productora i no ha cercat una real conciliació amb la vida i la tasca familiar.

Fixem-nos en alguns detalls reveladors:

– Abans amb un sol sou podia viure tota una família amb fills; avui, amb dos progenitors treballant, moltes famílies arriben a final de mes amb dificultats.

– Els homes, majoritàriament, han acceptat la incorporació de la dona al món laboral, però no han assumit el 50% de la cura de la llar i dels fills. La realitat és que la dona avui treballa vuit hores al dia, però continua portant el pes de les tasques domèstiques i de la cura dels fills. La conciliació familiar és més un eslògan que una realitat.

I què passa amb els infants?

A la vida sovint el que es guanya per una banda es perd per una altra. Les llibertats de la part més forta acostumen a tenir conseqüències per a la més vulnerable. Abans la dona fou vulnerable davant l’home. Avui la dona sovint és vulnerable davant l’empresa i el sistema. I els infants ho són davant d’un nou model de criança.

En aquest model, on és la figura de referència del nen? A voltes diluïda entre l’escola –on passen moltes hores, encara més si es queden al menjador–, les activitats extraescolars, les pantalles –segons alguns estudis, hi dediquen unes cinc hores diàries de mitjana– i els avis, que fan el que poden per cobrir un buit que no sempre els correspon. Infants amb agendes plenes d’activitats, però amb poc espai per al no-fer-res, per a la conversa, per al joc compartit amb germans o amb els pares, per al temps lent que construeix vincles. Moltes famílies es retroben al vespre, sovint cansades i amb la paciència justa. És aquest el context ideal per al diàleg, l’escolta, la cohesió familiar o la cura dels vincles? Alguns diran que sempre queden els caps de setmana. Caps de setmana que, massa sovint, també acaben convertits en una altra forma de consum.

Les dones hem guanyat drets, però hem pagat un preu alt i els nostres fills encara el paguen més alt.

Vivim en un país amb un índex de natalitat sota mínims, amb una taxa d’avortaments creixent i amb una proliferació de les malalties mentals en la infància i l’adolescència alarmant.

Les dones hem assolit la igualtat tan desitjada i, tanmateix, paradoxalment, ens ha arribat acompanyada de trastorns d’ansietat i de depressions. Potser és que alguna cosa no acaba d’encaixar del tot.

M’he limitat a exposar dades i a plantejar les preguntes que cada vegada apareixen amb més freqüència en les converses entre terapeutes. Prefereixo que sigueu cadascun de vosaltres qui reflexioneu i arribeu a les vostres pròpies conclusions.

© Segre