Creat: 27.03.2026 | 05:37

Actualitzat: 27.03.2026 | 05:37

Avui us vull parlar d’un trastorn que malauradament ha triplicat, en els darrers anys, la seva prevalença, sobretot entre els joves i la primera etapa adulta: el Trastorn Dismòrfic Corporal, en endavant TDC.

Aquest és un trastorn mental que es caracteritza per una preocupació excessiva, perseverant i incapacitant –obsessió–, per alguna o diverses parts del propi cos, percebudes com a “defectuoses”, “aberrants” o “lletges”. La persona amb TDC sol magnificar aquests “defectes” físics, que passen desapercebuts per la immensa majoria de persones. Per tant, el grau de rebuig, malestar i patiment del qui sofreix TDC és objectivament desproporcionat.

Per què ha augmentat tant aquest trastorn entre els joves? Els psicòlegs ho tenim clar.

Els joves es troben en una època vital vulnerable: de formació i desenvolupament de la personalitat i de la identitat; de recerca del sentit de la vida i del seu lloc al món. Tot aquest treball personal l’han de fer immersos en un context social farcit d’una publicitat i d’uns models (famosos, influencers...) que proclamen unes mides corporals i uns cànons de bellesa antinaturals. Els missatges implícits (i no tan implícits) són la “bellesa és important”, “la bellesa et fa ser guai, exitós, desitjable i acceptat”. Els toca, avui com mai, definir-se i construir-se submergits en una societat superficial i competitiva on el cos, la moda i l’aspecte físic són una necessitat de primer ordre.

Cada vegada es veuen a les xarxes socials noies més joves fent tutorials d’skin care. El influencers es presten, per guanyar diners, a publicitar productes cosmètics –cremes antiarrugues, maquillatge, pestanyes postisses–, de manicura i, fins i tot, operacions de cirurgia estètica.

El missatge subliminar és clar i penetra especialment entre la població més jove.

Allò encara més preocupant és que la forquilla d’edat del TDC es va eixamplant: cada cop van apareixent més casos en preadolescents i, fins i tot, en infants.

Revertir el creixement del TDC demana canviar aquesta societat consumista, hipersexualitzada i hipersuperficial, que posa el consum davant la salut mental, el reforç de l’autoestima i l’acceptació serena de qui som i de com som. Una societat que projecti missatges de l’estil “el físic no ens defineix”.

Tenim, doncs, una multitud de joves sotmesos a una enorme pressió estètica, que se senten per sota d’uns estàndards físics impossibles, que avaluen el seu físic amb exigència, fins al punt d’arribar a odiar parts del seu cos.

El grau de malestar d’una persona amb TDC pot arribar a afectar totes les esferes de la seva vida diària, des de l’esfera personal, relacional i social, fins a l’esfera laboral o de parella. De fet, el TDC acostuma a desembocar en algun trastorn secundari: depressió ansiosa, obsessivitat, trastorns alimentaris, conductes autolesives, ideacions suïcides i crisis identitàries

El TDC, per la seva complexitat necessitarà, en la majoria dels casos, un abordatge multidisciplinari que inclogui psicoteràpia i, a voltes, suport farmacològic.

No puc acabar sense un aclariment per evitar una confusió fàcil entre el TDC i la Disfòria de Gènere. Aquest fenomen afecta aquelles persones que rebutgen les seves característiques sexuals biològiques, perquè consideren que no encaixen amb la seva identitat de gènere. Aquí s’enquadrarien les persones transgènere.

Us confessaré que els valors d’aquesta nostra societat tan avançada, lliure i moderna, em frustren. No puc entendre que els diners estiguin al davant de tot, fins i tot de la salut mental dels nostres joves.

© Segre