El soroll que ens esquerdarà la vida |
Creat: 07.04.2026 | 05:37
Actualitzat: 07.04.2026 | 05:37
No són només esquerdes a les parets.
Són esquerdes a la tranquil·litat, a la dignitat i a la confiança que hauríem de poder tenir en les institucions que, suposadament, han de protegir-nos.
Els veïns de l’Horta afectats no hem demanat luxes.
No hem demanat privilegis. Només hem demanat poder viure en pau dins de casa nostra, el lloc que hauria de ser refugi, seguretat i estabilitat.
Però cada vegada que passa un tren d’alta velocitat, el que arriba no és progrés, no és modernitat, no és futur.
El que arriba és una vibració i esquerdes que ens recorda que, per a alguns, la nostra vida val menys que la velocitat d’un comboi.
Aquí hem arribat a 879.665 euros en danys. Atenció. Aquesta és la xifra que posa negre sobre blanc una realitat que fa temps que patim.
Però cap xifra pot quantificar la impotència de veure com la teva llar es deteriora dia rere dia.
Cap informe pot mesurar l’angoixa de sentir com les parets cruixen, com si la casa mateixa estigués demanant ajuda.
Ens han dit que el progrés és inevitable. Però quin progrés és aquest que deixa enrere les persones?
Quin desenvolupament és aquest que esquerdarà sostres, parets i consciències?
No es pot parlar d’avenç mentre es condemna famílies a viure amb por dins de casa seva.
No estem parlant de desperfectes estètics. Estem parlant de danys estructurals.
D’habitatges que han vist aparèixer fissures que deixen passar la llum.
De parets que ja no nos protegeixen.
De sostres que ja no tranquil·litzen.
De llars que han deixat de ser llars per convertir-se en un record constant de la negligència d’aquells que haurien d’haver previst les conseqüències.
Durant massa temps, el silenci ha estat la resposta.
Massa temps en què els veïns hem hagut de justificar allò que és evident.
Hem hagut de demostrar que les vibracions existeixen, que els danys són reals, que la nostra preocupació no és cap exageració.
Hem hagut de lluitar contra la indiferència.
La ràbia neix de la sensació d’abandonament.
De saber que, mentre els trens passen a tota velocitat, també passen de llarg les responsabilitats.
De veure com els interessos econòmics semblen tenir més pes que la seguretat de les persones.
No volem promeses buides.
No volem informes que acabin oblidats en un calaix.
Volem responsabilitats.
Volem garanties que cap família haurà de continuar mirant les esquerdes de casa seva preguntant-se fins quan resistiran.
Perquè cada esquerda és un recordatori que alguna cosa no s’ha fet bé.
Que algú va decidir que el nostre benestar era secundari.
Que es va prioritzar la velocitat per damunt de la vida quotidiana de persones que només volen viure amb normalitat.
La paciència s’ha esgotat.
El que reclamem no és cap favor.
Justícia per les famílies que veuen com el seu patrimoni es deteriora.
Justícia per les persones que viuen amb la incertesa constant.
Justícia per un barri que mereix respecte.
Perquè cap infraestructura, per important que sigui, pot construir-se a costa de destruir la vida dels qui hi viuen a prop.
I perquè la ràbia que avui sentim no és només emoció: és la força que ens empeny a exigir allò que és just.