Creat: 18.02.2024 | 05:30

Actualitzat: 18.02.2024 | 05:30

El 2 de febrer van sortir a la venda les ulleres Apple Vision Pro. Tenen l’aparença d’unes ulleres d’esquiador ultrafuturistes i permeten, segons Apple, fondre les fronteres entre allò físic i virtual. Quan arribin a Europa, podrem trobar-nos pel carrer persones que duran posat aquest artefacte amb 12 càmeres incorporades, 5 sensors de moviment, una pantalla pel cantó de fora que simularà els seus ulls, amb una bateria externa que caldrà endollar cada dues hores. L’opinió dels experts i dels periodistes que les han pogut trastejar oscil·len entre els que creuen que provocaran un canvi revolucionari i els que creuen que seran un nou fracàs, com tots els intents anteriors de fer servir ulleres de realitat virtual. Aquesta innovació em duu a reflexionar sobre el fet que la irrupció de les noves tecnologies en la societat del segle XXI ha suposat beneficis, a l’hora de treballar de manera deslocalitzada i de comunicar-nos des de qualsevol lloc del món, però l’ús constant d’aquests dispositius –la hiperconnexió digital– posa en perill la nostra salut i dilueix la frontera entre les hores de treball i la vida. Segons un estudi de l’empresa Edenred i la consultoria Ipsos, el 65% dels treballadors espanyols és requerit per l’empresa fora de l’horari laboral. Byung-Chul Han, un filòsof que imparteix classes a Berlín, sosté que vivim en una societat del rendiment en què el subjecte s’explota a ell mateix i augmenten la depressió i el burn-out. Sovint ni cal que un explotador ens obligui, sinó que som nosaltres els que ens explotem voluntàriament, pensant que ens autorealitzem. “Em mato a base d’optimitzar-me”, diu el filòsof. En un planeta massa ple d’objectes i serveis, acabarem essent tots venedors –envoltats de competidors– a la recerca de clients. En un article recent, l’etnògraf digital Josep M. Ganyet es pregunta si no és possible que cada cop més gent visqui a Matrix, sense ser-ne conscients i connectats a una gran simulació global indiferent al seu entorn. Això el duu a assenyalar un nou tipus de desigualtat i injustícia, entre els que viuen una vida força plena d’experiències reals i els que viuen una vida d’experiències replicables de segona mà, en una realitat creada per algoritmes.