Creat: 03.03.2024 | 05:30

Actualitzat: 03.03.2024 | 05:30

Segona quinzena de març del 2020. A demanda de la Paeria, ferreteries, podòlegs, dentistes, tallers de xapa, laboratoris, centres d’estètica i l’associació de paisans xinesos van aportar les primeres mascaretes, guants i gels hidroalcohòlics amb què es van poder equipar els serveis socials, la Guàrdia Urbana i altres treballadors essencials. Més endavant, es van sumar centenars de persones voluntàries que cosien mascaretes de roba, donaven suport a les persones que vivien soles i emprenien accions solidàries. Fins al 3 de maig no van arribar les 200 caixes de material de protecció que va recollir gratuïtament per a nosaltres la ciutat xinesa de Hefei. Entre 2019 i 2020 vaig prendre moltes notes sobre notícies, problemes, anècdotes i emocions. Algun dia les posaré en net. Va haver-hi morts, un tracte desigual a les persones grans, un impacte econòmic molt negatiu, patiment per la campanya de la fruita.. i cadascú recordarà la vivència personal del dolor, la incertesa i la soledat, i els sacrificis que va haver d’afrontar. En plena primera onada, va començar una cursa mundial per aconseguir material sanitari. Les primeres setmanes, als professionals que eren a primera línia els faltava de tot: guants, màscares i equips de protecció. La manca de controls entre març i maig del 2020 va convertir en una selva la compra de material per afrontar la crisi. Les presses, l’intrusisme i les oportunitats de guanyar diners van facilitar que molts intermediaris es fessin d’or. Alguns comerciants sense escrúpols venien productes deficients i la complicitat entre els que controlaven les cadenes de subministrament va fer possible que certs productes assolissin preus escandalosos. El preu de les mascaretes va oscil·lar entre els 25 cèntims i els 8 euros. A Espanya, el degoteig de denúncies sobre activitats il·lícites i suborns percebuts durant la pandèmia, i que semblen constituir només la punta de l’iceberg, provoca legítimament –entre aquesta immensa majoria de persones honestes que van cada dia a la feina, a l’escola, a l’hospital...– frustració, impotència i tristesa. Els hauríem de cridar a la cara, com va deixar escrit Miguel Hernández: “Queréis ocultar la infamia,/ pero el color de cobardes/ no se os irá de la cara.”