Menys dependència, més llibertat |
Creat: 26.03.2026 | 05:37
Actualitzat: 26.03.2026 | 05:37
El sector agrari afronta decisions clau entre la modernització, la pressió normativa i un context global cada cop més incert.
Ser menys dependents és avui una condició imprescindible per ser més lliures. Aquesta idea, que pot semblar abstracta, es concreta amb tota la seva força en el nostre sector agrari, sotmès a tensions creixents i a un entorn cada vegada més complex. Parlem de dependència energètica, de dependència alimentària, de dependència normativa i, en definitiva, de la nostra capacitat real de decidir el nostre futur.
Són molts els fronts oberts que avui condicionen aquest futur, i tots ells comparteixen un mateix denominador comú: la incertesa. Però davant la incertesa, el pitjor que podem fer és dubtar. I avui, més que mai, necessitem determinació.
Un dels grans debats que tenim sobre la taula és la modernització dels regadius, i en el nostre cas, la transformació del Canal d’Urgell. No estem parlant només d’una obra hidràulica; estem parlant d’una decisió estratègica de país. Fa 165 anys, l’arribada de l’aigua va marcar un abans i un després, impulsant una nova etapa econòmica i social al territori. Sense aquell pas endavant, avui no seríem el que som. La pregunta és clara: volem repetir aquell impuls o resignar-nos a quedar enrere? Potser no hem de parlar només del cost de modernitzar sinó que potser hauríem de començar a parlar del cost de NO fer-ho.
Dubtar sobre la modernització no és una opció neutra. És una decisió que ens pot condemnar a una pèrdua de competitivitat que acabarem pagant, i molt cara, en els propers anys. Generar un relat de necessitat i utilitat no és propaganda; és responsabilitat.
Però si hi ha un altre gran llast que ofega el sector és la hiperburocratització. Cada vegada és més difícil tirar endavant qualsevol projecte. La “lasanya normativa” —aquesta acumulació de lleis, directives i protocols— genera frustració i desgast. La professionalització del sector no pot anar associada a més paperassa, sinó a més facilitats.
A tot això s’hi sumen amenaces globals que escapen al control local però impacten directament en el nostre dia a dia: acords comercials com Mercosur, tensions geopolítiques que encareixen els costos de producció, polítiques aranzelàries o crisis sanitàries com la pesta porcina o la grip aviària.
I, per si no n’hi hagués prou, el canvi climàtic ens obliga a viure en una muntanya russa permanent: un any patim per la sequera, l’altre per excés de pluges. Aquest nou escenari ha vingut per quedar-se, i exigeix planificació, inversió i visió de futur.
Davant d’aquest context complex, la política hauria de ser una eina per trobar solucions. Però massa sovint es converteix en l’espai dels retrets, en l’art dels impossibles. Aquesta incapacitat d’arribar a acords mínims ens allunya de la ciutadania i debilita la nostra capacitat de competir.
Per això cal més lideratge i més fermesa. Catalunya ha de tenir una veu clara i permanent a Europa, allà on es decideixen moltes de les qüestions que afecten directament el nostre futur.
Aquells que creiem en Europa com un projecte de sobiranies compartides sabem que aquesta és una oportunitat. Però també sabem que només serà útil si som capaços de defensar amb contundència els nostres interessos.
Perquè, al cap i a la fi, només serem realment lliures en la mesura que siguem menys dependents. Aquesta no és només una idea política; és una necessitat estratègica. El futur no espera, i nosaltres tampoc ho podem fer.