Debatre la mort sense ètica: el fracàs televisiu |
Creat: 31.03.2026 | 09:01
Actualitzat: 31.03.2026 | 09:01
Soc consumidora de televisió mainstream, ho admeto, tot i la desil·lusió que em provoca cada cop que la consumeixo. Em costa veure debats convertits en espectacle, amb un periodisme descaradament groguenc, on molts col·laboradors que ni tan sols són periodistes opinen sense haver passat mai per una aula de narrativa ni d’ètica professional.
Tot i això, aquests dies he vist necessari informar-me a través del que considero un dels canals més verídics possibles, almenys si el comparo amb el que circula a les xarxes socials (les mateixes que utilitzen molts dels participants d’aquests debats televisius). Volia entendre què és el que es posava a la mirada pública sobre Noelia Castillo, la jove catalana que el passat dijous 26 de març va decidir exercir el seu dret a l’eutanàsia. Sentia la necessitat de comprendre quina narrativa es volia transmetre a la societat.
Sovint critiquem com aquests “actors amb ganes de focus” deshumanitzen les problemàtiques reals del nostre dia a dia; però en aquest cas, vaig percebre un acte de valentia i d’intel·ligència per part d’ella. El fet que Noelia decidís explicar davant de la càmera per què exercia el seu dret a morir amb dignitat va ser, sobretot, un acte de control del relat. Més enllà de si convenç o no, aquest no és el debat. Tampoc ho és la fe cristiana: no parlem de creences o espiritualitat, sinó de moral. Veient els debats, un s’adona com d’important és viure en un estat laic, on les decisions personals no depenen de la condició espiritual dels altres.
La televisió, sovint travessada per discursos de fe i d’ideologies polítiques polaritzades, ha desplaçat l’espai de la raó, de la filosofia i de la moral. S’hauria pogut construir un debat més just i més digne davant la magnitud del moment que vivíem; però moltes veus han quedat atrapades en un discurs que, sota l’aparença de moral, amaga una ideologia amb tints feixistes.
Tornant a la idea inicial: el fet que Noelia es mostrés davant la càmera amb nom, cara, ulls i veu ha permès posar rostre a una decisió que sovint es tracta de manera abstracta. Això ha contribuït a fixar el relat: el debat s’ha centrat en les seves paraules, i no en la barreja d’opinions i interpretacions que circulen pels mòbils. Per poc que sembli, és una victòria simbòlica: va marxar deixant clar el seu missatge, la seva veritat i el seu dret.
Un cop analitzada la narrativa dins l’espectre públic, el següent pas i el que més he trobat a faltar en molts espais televisius és el debat moral.
Molts tertulians, majoritàriament de la generació boomer, s’aferraven a la pel·lícula Mar adentro, en què Javier Bardem interpretava el cas real de Ramón Sampedro. Però aquesta comparació és, com a mínim, simplista: no són el mateix cas, ni la mateixa dècada, ni el mateix context. La moral evoluciona. Les societats canvien, igual que ho fan les eines amb què interpretem el patiment. En el moment de Sampedro, el debat sobre salut mental era pràcticament inexistent; avui, en canvi, som capaços d’identificar, posar nom i abordar realitats que abans quedaven invisibilitzades. Sampedro no patia dolor físic constant, sinó el patiment derivat d’una vida que percebia com a no vivible, marcada per la dependència. En el cas de Noelia, hi ha també una dimensió física, però sobretot ens confronta amb una pregunta més profunda: on situem el límit del que considerem una vida digna?
Potser el veritable fracàs és col·lectiu: que una noia de 25 anys en un estat de dret arribi a aquest punt. Però aquest fracàs no ens legitima per imposar límits sobre la vida individual. La pregunta no és si ens agrada la seva decisió, sinó si tenim dret a negar-la. I aquí és on la contradicció es fa més evident. Aquells que apel·len a l’amor al proïsme són, en alguns casos, els mateixos que l’han assenyalada, que s’han plantat a les portes de l’hospital, un espai que hauria de ser de calma i respecte, per exercir judici i assetjament. Aquesta tensió entre el discurs i l’acció revela una incoherència profunda: es defensa la vida des de la imposició, no des de la comprensió.
El debat sobre l’eutanàsia és complex i necessari. Però només pot ser honest si es construeix des del respecte, la llibertat individual i una reflexió moral que no estigui segrestada ni per la fe ni per l’espectacle mediàtic.