Un accidental heroi espacial |
Creat: 29.03.2026 | 05:39
Actualitzat: 29.03.2026 | 05:39
La ciència-ficció portada al cine té com a màxim referent 2001: Una odissea de l’espai, firmada per Stanley Kubrick el 1968, una pel·lícula que tocava molts pals i que aprofundia en l’origen de l’home, en la relació entre aquest i la màquina pensant i altres qüestions filosòfiques que, veritablement, des d’una sinceritat esmentada en veu baixa, pocs eren els privilegiats d’entendre. Però aquella pel·lícula va marcar un abans i un després, i així fins als nostres dies.
Proyecto Salvación és l’última aposta per un gènere que ofereix vistositat, efectes visuals extraordinaris i seriosos avisos entorn de com de fràgils som davant d’amenaces galàctiques, i és just reconèixer que la parella Phil Lord i Christopher Miller saben i tenen molta mà per donar espectacle, ja sigui com a directors, guionistes o com a productors. Amb aquesta nova aventura espacial han recorregut a una novel·la d’Andy Weir, el mateix que va escriure Mart –que va portar a la pantalla Ridley Scott amb Drew Goddard com a guionista– i que ara repeteix amb Lord i Miller per mostrar-nos l’odissea d’un heroi forçós destinat a salvar al món en un viatge estel·lar sense bitllet de tornada.
El personatge, un doctor en biologia molecular que exerceix com a professor de Ciències en un institut, es desperta d’un coma induït en una nau espacial sense tenir ni idea de com va arribar fins allà –cosa que a través de flashbacks se’ns anirà aclarint–, a més de donar-nos a conèixer una missió per salvar la humanitat de l’amenaça d’unes cèl·lules que estan derrotant el sol.
Proyecto Salvación té sentit de l’aventura quan s’està isolat en la immensitat del cosmos, buscant-se la vida d’una manera gairebé autodidacta –els seus companys de tripulació han mort–, fins que apareix la peça que s’emmotlla a la història, un altre Robinson alienígena amb el qual poder embastar situacions còmiques, llagrimoses, d’acció i de forts llaços afectius.
Assenyalar les moltes referències a altres pel·lícules es faria massa extens, pensin en qualsevol títol i allà hi haurà algun detall, així com de petits homenatges que van del tango als Beatles.
Tot per a una pel·lícula que té en Ryan Gosling l’estrella absoluta d’aquesta peripècia per salvar la Terra, i que aporta bones dosis d’optimisme i jovialitat, protagonitzant a més al costat del seu raríssim company moments dramàtics carregats de tendresa de manual.
Potser, tanta explicació científica, tanta retòrica sobre experimentacions, arriba a col·lapsar el ritme, i és el que pitjor suporta aquesta pel·lícula que en les seues més de dos hores i mitja de metratge, per moments, tot sigui dit, es fa interminable.