Creat: 02.04.2026 | 05:38

Actualitzat: 02.04.2026 | 05:38

Allò que avui dia resulta mediocre passa per ser excepcional, potser perquè la memòria cinematogràfica es va dissolent en l’oblit quan preval elq ue és instantani i els temps pretèrits s’esborren i la nostàlgia queda estancada. Però existeixen cineastes que no busquen simplement entretenir sinó que descansen en l’estètica, en un estil particular i en la profunditat de l’ànima humana, i en això el napolità Paolo Sorrentino és un mestre.

Les seues pel·lícules magnetitzen i basculen entre la bellesa i la decadència, entre allò que és estàtic i el moviment, en meravelloses escenes silencioses que ho diuen tot, que parlen amb la mirada del seu actor favorit, el sempre incommensurable Toni Servillo. Sorrentino es mou entre llocs estranyament sofisticats i amb sensació que el passat es pot trencar en qualsevol moment amb una força contemporània amb composicions contemporànies.

El director de La gran belleza, La juventud, Fue la mano de Dios o Parthenope s’interna ara amb La Grazia en les reflexions d’un home, Mariano De Santis, president (fictici) de la República italiana i en els seus sis mesos finals de mandat –val a recordar que Sorrentino, amb Il Divo, entorn de Giulio Andreotti, i amb Silvio (i els altres), ja es va centrar en la vida de dos mandataris concrets–, i a decidir sobre delicats temes abans d’anar-se’n: d’una banda, el possible indult a un home i a una dona acusats d’assassinat de les seues respectives parelles i, de l’altra, en l’aprovació o no de la llei de l’eutanàsia –tema per cert molt candent al nostre país.

De Santis és un jurista prudent, creient, introspectiu, ple de dubtes que intenta ordenar, malenconiós recordant la seua dona ja traspassada, el seu amor incondicional i la ferida moral de la sospita que va tenir un amant. Durant els seus passejos, en un cigarro que es fuma diàriament malgrat faltar-li un pulmó, en el plaer voluntari que absorbeix en solitud, existeix un retrat magnífic d’un personatge que emana records i sentiments des de la quietud, la calma, com una llàgrima que flota sense gravetat, un paisatge immers en la boira, les immenses estances del Quirinal que romanen inalterables en el temps i que Sorrentino deixa que es mostrin com una cosa màgica, amb un estil i una atmosfera serens.

Les relacions familiars, la incertesa sobre la qüestió de l’eutanàsia plantejada a la seua filla, fidel cuidadora i col·laboradora: “Si hi legislo a favor soc un assassí, si ho faig en contra soc un torturador”, exclama sobre l’opinió pública.

Però una altra frase és tan sòlida que no deixa cap lloc a dubtes: “De qui són els nostres dies? Nostres, només nostres.”

© Segre