Creat: 23.03.2026 | 05:38

Actualitzat: 23.03.2026 | 05:38

BORGES ENS va fer adonar de “la maestría de Dios” que amb “magnífica ironía” va fer concidir la ceguera de l’escriptor amb el seu nomenament com a director de la Biblioteca Nacional. “Me dio a la vez los libros y la noche.” No va contestar amb ironia a la ironia: la va trobar realment “magnífica” i va prohibir rebaixar-la a “reproche o lágrima”. Aquesta és la lliçó de Borges. Aquesta és la lliçó de Déu. Vista a distància, qualsevol vida fa pena: per això no es pot renunciar a l’engany de la passió. Cada passa ha de ser per ella mateixa una meta sense deixar de ser una passa. L’amor és un verb irregular i l’absència, el refinament masoquista d’una presència. On acaben les paraules comença la conversa. Només podem parlar amb qui podem compartir un silenci que és l’ànima de totes les coses que volen guardar el seu secret. No es pot fugir d’estudi: viure és comparèixer, i si tothom t’elogia alguna cosa has fet malament, i si no has comès cap error no has fet res que valgui la pena. El que és raonable no té per què ser avorrit. És millor creure en la llei de la gravetat que no pas pensar que Superman vola, sí, però la hipèrbole i la insensatesa serveixen per recordar-nos que el vertigen és l’estat natural de la humanitat i que en amor, bogeria és sensatesa. Hem de fer tot el que puguem encara que no puguem fer res. Sabem des del Quixot que l’emoció es renova amb una barreja d’humor i melancolia. Quan obrim un llibre hi busquem portes que s’obren a l’atzar de les pàgines i ens condueixen a un lloc on ens esperem nosaltres. Tornar a començar és acabar bé. Vivim en un Hotel Univers que té moltes estrelles, incontables si alcem el cap al cel, i la vida és un misteri clar que només necessita per ser explicat les mans d’una mare, el vent que colpeja la finestra, un conte de fades, les mans d’una filla, el temps que no tenim i pidolem com un vagabund, la joiosa llibertat de set o vuit nns en bicicleta, la flor de cirerer que és la lluna, l’esperança que és el fàrmac del ser, la música com a deessa solitària que consola els habitants de la soledat del món, l’aigua del meu got que encara s’estremeix pel teu darrer cop de porta, dos vellets al sol que esperen a l’estació l’últim tren.

© Segre