Creat: 25.03.2026 | 05:37

Actualitzat: 25.03.2026 | 05:37

Quan va acabar la seua actuació diumenge a l’Auditori, Albert Guinovart va baixar de l’escenari i es va posar al meu costat per seguir la resta del concert. Mai havia comentat obres en directe amb un músic de tanta categoria. Estem parlant d’un intèrpret que està en el cim del piano romàntic, amb una capacitat incomparable per distingir jeràrquicament la melodia entre un oceà de notes que podria desconcertar-te, servint-te sempre amb safata el més important perquè no et perdis per moltes coses que passin. El Concierto fantástico d’Albéniz és menys fantàstic que ell, vull dir que l’obra està per sota del pianista. No és estrany que s’interpreti poc perquè és un concert romàntic a l’ús, sense cap presència de l’andalusisme que faria gran Albéniz, i per aquesta raó va estranyar una mica la seua presència en el programa de diumenge, en el qual el flamenc va tenir un gran protagonisme.

Va començar amb les Alegrías de Gerhard, un sorprenent homenatge a aquest palo molt ben escrit amb un llenguatge tonal i captivadors tocs impressionistes. Va seguir la Dansa flamenca de Pagès-Corella, que arranca amb una atmosfera seductora de la qual emergeix amb bellesa el palo de bulería i segueix un crescendo amb foc creuat que t’arriba per tot arreu, en un exercici de virtuosisme orquestral amb què el compositor i director va exigir molt els seus músics. I va acabar amb El amor brujo de Falla, un creador que va ser top ten mundial en el seu temps per una música perfecta en la qual uneix refinat impressionisme parisenc amb melismes gitanos en la passional escala frígia, accents rítmics que semblen trets de La consagració de la primavera de Stravinski i acords construïts amb superposicions tonals que evoquen una gran guitarra ressonant amb les cordes a l’aire. Va comptar l’OJC amb l’esplèndida Mayte Martín, tot i que l’amplificació va treure a la seua veu un color estrany. Era una amplificació imprescindible perquè una cantaora no és com una cantant lírica que projecta la veu perquè se senti per sobre de l’orquestra des de l’última butaca del Liceu, sinó que canta des del coll perquè el seu art està pensat per a un tablao. En aquesta música no manen els baixos sinó la cantaora (i si no n’hi ha, la bailaora; i si no n’hi ha, la guitarra). L’OJC va seguir bé una sobradíssima Martín i va aprovar un dels grans reptes del flamenc al costat de la seua enlluernadora complexitat rítmica, amb fins a 37 palos en rodes de 12 temps que combinen compassos binaris i ternaris.

Si algun dia Catalunya és independent és possible que guanyem Espanya en moltes competicions, però en música ens menjaran amb patates.

© Segre