Creat: 28.01.2026 | 07:00

Actualitzat: 28.01.2026 | 07:00

La primera notícia que vaig tenir de Daniel Gelabert fou gràcies a Josep Espar, que era una mena de punt de confluència de molts ponentins que vivien i treballaven al cap i casal, i contribuïen a fer gran Barcelona. Després el vaig tractar sovint, perquè la seva filla gran es va integrar a l’equip de joves que ens dedicàvem a engrescar altres joves per a participar en el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Algunes d’aquestes reunions les vàrem fer al domicili de la família Gelabert-Valentines, a la zona alta de Barcelona. Un pis gran, en uns baixos, que recordo lluminós, exquisidament decorat, i amb peces de ceràmica per tot arreu. Una llar on era agradable fer-hi estada.

De tant en tant en aquestes reunions d’equip treia el nas en Daniel Gelabert i Fontova, fill de Belianes, amb un físic poderós, una barba patriarcal, un nas definitori, i alt com un sant Pau.

L’arquitecte Gelabert era deixeble de Mies van der Rohe, de Le Corbusier, de Norman Foster, però sobretot de Josep Lluís Sert. Com ells, Gelabert propugnava la presència de l’humanisme en l’arquitectura i en........

© Segre