Creat: 13.04.2026 | 05:35

Actualitzat: 13.04.2026 | 05:35

Sempre he trobat admirable la capacitat que tenen alguns oradors de parlar durant hores sense dir res o, per ser precisos, sense dir gran cosa més del que hi cap en una frase o del que es pot comunicar amb un gest o una mirada, d’estirar una idea fins a l’infinit.

De la mateixa manera, em sembla art de filigrana encadenar pàgines i pàgines sense a penes una història sòlida al darrere ni gairebé acció que la faci avançar, com passa amb Ulisses, de James Joyce, un missal catedralici dur d’empassar.

Un altre d’aquests autors genials va ser el francès Raymond Queneau (1903-1976). En el seu assaig Exercicis d’estil (Exercices de Style, Gallimard, 1947), Queneau va ser capaç d’escriure fins a 99 variants de la mateixa història, en realitat una anècdota trivial, fins i tot absurda i del tot intranscendent. I aquí hi ha el mèrit. En resum, tracta d’un observador que coincideix amb un jove dues vegades el mateix dia en dos punts diferents de la ciutat. El primer cop que el veu, el protagonista es queixa que un altre individu l’empeny i el molesta, i el segon cop, parla amb un conegut sobre la conveniència d’afegir un botó al seu abric. Tot plegat sense gens d’interès, però, és clar, només és una excusa per fer una classe magistral d’escriptura literària a partir del no-res. D’alguna manera, ens ve a dir que per fer literatura no cal elaborar grans arguments ni ordir trames rocambolesques, només cal saber escriure.

Amb la música, això potser és més fàcil d’entendre, ja que es poden crear incomptables variacions sobre un mateix tema sense caure en l’avorriment. De fet, Queneau es va inspirar en les composicions de Bach per escriure aquesta obra. Primer, va fer una dotzena de relats que va titular “Dodecaedre”, i els va enviar a una revista. El director li va rebutjar la proposta, consternat. Però l’escriptor no va defallir, i en tres anys va completar les 99 maneres d’explicar un mateix succés. Amb el temps, com tantes altres obres incompreses en el seu moment, es considera un referent literari imprescindible.

Alhora, és una lliçó de vida, perquè ser original, gosar crear més enllà del cànon i experimentar lluny de les tendències comercials, així com no deixar-se abatre per les males crítiques, de vegades assoleix el reconeixement públic; extemporani, això sí.

© Segre