Creat: 03.05.2024 | 05:30

Actualitzat: 03.05.2024 | 05:30

Aquesta setmana hem assistit a un espectacle meravellós, digne de la gran tradició teatral espanyola del segle d’or i que incorporava, a més, la potència visual de les performances contemporànies. Tot estava perfectament pautat i l’objectiu no era altre que reforçar la imatge de Pedro Sánchez en el conjunt de l’estat espanyol i donar-li una espenteta a aquell home trist i desmenjat que és Salvador Illa. I se n’han sortit, ja que la comèdia de Sánchez ha incidit de manera fefaent en la campanya electoral que vivim a Catalunya. Illa, sense fer res, ha pujat punts en les enquestes fetes per valorar el conat d’espantá del president. La imatge de Sánchez, igualment, n’ha sortit reforçada entre l’electoral espanyol. Tot això en el context d’unes eleccions a Catalunya i amb la Junta Electoral gratant-se l’entrecuix. Que li preguntin a Pau Juvillà, condemnat per no retirar uns llaços grocs en campanya. El president espanyol, en canvi, pot fer el que li surti d’allà del que presumia Príap.Sánchez no té cap credibilitat des del moment en què parla de lawfare i no menciona entre els afectats els polítics independentistes catalans i les seves famílies. La cosa és greu, també, des del punt de vista de la deontologia professional, atès que cap dels dos periodistes que van entrevistar el president a Televisió Espanyola va preguntar-li si tot el que denunciava no ho havien patit prèviament els independentistes catalans. El periodisme és culpable de tot allò que no es pregunti en una entrevista, però no ha d’estranyar en un país on centenars de periodistes van signar un manifest de suport a Pedro Sánchez i Begoña Gómez, i en contra del “golpismo mediático”. No cal dir que tota aquesta gent no va posar-se el dit arquejat a la cella quan les clavegueres de l’Estat i el deep state mediàtic van fer el que van fer contra la classe política catalana independentista.Hi ha persones en aquesta vida de qui no et pots refiar, i Sánchez n’és una. Un servidor està vinculat a l’ensenyament universitari i el món acadèmic, un sector en què està molt mal vist que les tesis doctorals no siguin de consulta pública, especialment, quan és per decisió del mateix autor. En el cas de Sánchez, la va capar bastant abans d’arribar a la presidència. Alguna cosa devia voler amagar.