Sílvia Caballol, sobre l'eutanàsia: "Pot aparèixer la temptació de considerar la mort com una solució" |
Noelia Castillo, la jove catalana que va aconseguir la mort assistida després de dos anys de batalla judicial / Antena 3
El cas, ja conegut, de Noelia Castillo em mou a una reflexió que va més enllà de la seva situació personal. Se n’ha parlat molt, potser massa, convertint el seu cas quasi en un espectacle mediàtic. Molts han expressat la seva opinió. Alguns afirmen que el debat ha estat excessiu; d’altres, que encara és insuficient. Però si una qüestió així no ens interpel·la, si la deixem caure en l’oblit, és que alguna cosa en nosaltres ja s’ha anestesiat.
Com a psicòloga, com a defensora pública de la vida, com a persona que procura cultivar la dimensió espiritual i com a mare d’una noia d’una edat propera a la de la Noelia, no puc mirar cap a una altra banda.
No pretenc qüestionar les raons personals, segurament complexes, que van portar a aquesta jove de 25 anys a sol·licitar l'eutanàsia a l'empara de la llei vigent. El que sí que vull és analitzar el marc social i legal que ho ha fet possible, així com el missatge que se’n deriva.
Què diu de la societat, que una persona tan jove arribi a plantejar-se la mort com a única sortida a la seva situació personal? I què implica que aquesta decisió sigui acollida, regulada i executada dins del marc legal i a través del sistema públic de salut?
La llei d’eutanàsia a Espanya es va aprovar amb l’objectiu de donar resposta a situacions de patiment greu, sostingut i irremeiable. És una norma que, sobre el paper, pretén donar resposta a realitats límit, però que alhora obre interrogants profunds sobre els límits que una societat està disposada a establir.
El debat no es pot reduir a una qüestió de drets i llibertats individuals. Implica una reflexió ètica de fons. Existeix el risc que allò que neix com una excepció acabi ampliant-se progressivament. L’experiència legal de l'avortament, mostra com les lleis poden evolucionar i desplaçar els seus límits amb el temps. Ja s'està repetint aquest patró amb l’eutanàsia?
Un altre element central és la manera com la societat afronta el patiment. En un context cultural que tendeix a evitar-lo o a medicalitzar-lo, pot aparèixer la temptació de considerar la mort com una solució. Tanmateix, des d’una perspectiva sanitària i social, l’alternativa hauria de passar per millorar les cures pal·liatives i el suport psicològic i comunitari.
Entenc la vida com un bé que mereix protecció fins al seu final natural. Aquesta visió, diferent de la legalment vigent, posa l’accent en el valor intrínsec de la persona, independentment de les seves circumstàncies, i en la necessitat d’acompanyar el sofriment i evitar l'eutanàsia. Perquè, al final, la manera com responem al patiment defineix qui som.
L'eutanàsia ens parla del model de societat que estem construint. Les lleis no són neutrals: contribueixen a configurar valors i a orientar conductes. Per això, és pertinent preguntar-nos fins a quin punt determinades pràctiques poden acabar normalitzant-se i quines conseqüències pot tenir això, especialment per a les persones més vulnerables. Pensem què pot passar en l'actual context d’augment de la patologia mental i de la ideació suïcida entre els joves.
Sota del drama del cas de la Noelia, n'emergeix un altre de més profund i extens: som una societat que ha deixat de preguntar-se fins on estem disposats a arribar.
Noelia, descansa en Pau!