Silenci, solitud i calma |
Anava a escriure que el més assenyat seria no haver d’escriure. Quedar-me quiet, pensatiu, reflexiu, dubtant i dubtós. I si? Qualsevol cosa que m’ajudi a explicar que no tot està bé i que no tot val i que aquest instant que vivim planetàriament no s’aguanta per enlloc. I el que vivim de país tampoc. No afegir més llenya al foc, no espatllar-ho més, no repetir-me, no malbaratar pensaments amb frases construïdes maldestrament que no ajuden no aporten, no construeixen. L’estupefacció pel que passa ens converteix en còmplices espectadors quan ens hauríem de tornar tots activistes vitals de l’ara i per sempre. Canviar-ho tot perquè res continui........