No m’atreviria a decidir sobre la vida de ningú, no m’atreviria a jutjar qui pateix o no, què és viure amb dignitat, o no. No m’atreviria a jutjar les famílies que no poden cuidar els seus familiars o que ja no poden més. No m’atreviria a dir com ha de viure la gent, per tant tampoc puc atrevir-me a dir com hem de morir. Però no dir als altres què fer no té res a veure amb el fet que, en la nostra societat, no es vol parlar de la mort, de morir-nos; un acte tan natural com parir. La mort la deixem amagada dins del nínxol de les vergonyes, esperant d’amagatotis........

© Regió7