La nau Orió de la missió Artemis II de la NASA ha inclòs una dona en la seva tripulació.

Per què s’ha tardat més de mig segle en aconseguir que una dona, representant de la meitat de la població mundial, pogués arribar a l’òrbita lunar?

Si realment existís la paritat, no s’haurien encapsulat tres homes i una dona!

Després de l’Apollo 11, i entre el 1969 i el 1972, cinc missions més i un total de dotze astronautes van trepitjar l’espai lunar. Ara només han fet una volta a l’astre. De posar peu a terra, creieu que li haurien permès fer-ho a la dona?

Tinc els meus dubtes fundats en l’hàbit sistemàtic de menystenir les dones. L’escollida ha estat Cristina Koch. És enginyera electrònica i astronauta de la NASA des del 2013. Abans però, ja havia treballat en projectes científics en zones polars com l’Antàrtida i l’Àrtic.

Llocs on va haver de treballar en condicions extremes, desenvolupar una gran capacitat d’adaptació, resistència física i mental i treballar en equip en entorns aïllats i d’alta exigència.

Entre el març de 2019 i el febrer de 2020, va fer una llarga estada de 328 dies a l’International Space Station. Feia recerca científica sobre els efectes de la microgravetat i el comportament de materials i organismes en condicions extremes. Aquesta missió va fer-la entrar en el rànquing com a cinquena persona amb més dies a l’espai. Els quatre primers, homes.

Mentre durava aquesta missió, va participar amb Jessica Meir a la primera caminada espacial, de set hores, feta només per dues dones. Aquest brillant currículum li ha permès entrar al projecte Artemis II no com un fet simbòlic aïllat sinó com un intent de canvi de paradigma. Com una voluntat de normalització femenina a l’espai lunar.

Aquesta participació femenina en missions d’alta exigència vol ampliar i oferir nous referents femenins. Però justament els relats encara no són del tot feministes. Perquè la majoria parlen de «la primera dona que...» Encara es veu com una excepció.

Cristina Koch representa un avenç real en visibilitat i oportunitats femenines. Però la lluita feminista no és només arribar als mateixos llocs que els homes sinó aconseguir trencar les barreres institucionals i culturals que han impedit, durant segles i segles, que les dones poguessin fer el mateix que els homes.

Les dones també tenen altíssimes qualificacions en els camps tecnològics i científics.

I és que mentre encara sigui notícia a remarcar que una dona astronauta hagi format part d’una expedició a la lluna no hi haurà igualtat real. Perquè la igualtat no es construeix amb excepcions.

© Regió7