Llàstima que no puguin perdre tots dos |
Aquesta vegada és diferent: ara en sabem més, tenim millors armes i disposem d’una tecnologia prodigiosa. La idea es repeteix una vegada i una altra i sempre és una via directa al fracàs, perquè gairebé mai no és diferent: les guerres es compliquen de formes imprevistes, els rivals són més resistents del que semblava i, si l’única victòria que val és la rendició, hi quedes atrapat. Tot això és encara més veritat si es tracta de l’antiga Pèrsia i d’un egòlatra unineuronal com Trump.
Estats Units, que ja va fer un desastre a Irak i Afganistan ignorant la lliçó de Corea i Vietnam, tenia un indicador recent i concloent de la capacitat de resistència d’Iran: la guerra contra Irak, en la qual els americans van participar indirectament.
Aprofitant que la revolució de Khomeini acabava d’arribar al poder, Saddam Hussein va atacar Iran el 1980 amb tota la seva capacitat i va conquerir una important província petroliera. Iran va reaccionar amb una gran mobilització, va contraatacar i, en dos anys, havia expulsat els iraquians. La guerra va entrar en una fase de bloqueig. Iran va resistir en solitari els embats que Irak llançava amb el suport -atenció- d’Estats Units, l’URSS, França, Aràbia i Kuwait. Hussein va utilitzar gasos verinosos i armes químiques i va bombardejar les ciutats amb milers de míssils. Iran va perdre moltes més vides que Irak, unes 600.000 contra 400.000. Res de tot això va fer claudicar la teocràcia. El conflicte va arribar a un punt mort. Al cap de vuit anys es va complir el desig de Henry Kissinger: «Llàstima que no puguin perdre tots dos».
Hi ha un factor diferencial amb el que passa ara: als vuitanta, milions d’iranians creien en Khomeini. Ara no és així. Però, en canvi, ara el règim no està tan sol, està molt consolidat i té una capacitat molt més fèrria per exigir sacrificis a la població. Sense límit. Als dictadors no els importa la pèrdua de vides. I molt menys quan el que hi ha en joc és la seva pròpia existència.
Aquella guerra va deixar un llegat que té una enorme importància ara. Els actuals líders religiosos de barba blanca i túnica negra van ser, llavors, els homes joves que van liderar el combat i se’n van sortir. S’han curtit en una carnisseria i saben que la seva millor arma és sacrificar vides i resistir a ultrança. Aquesta experiència radical ha modelat de forma determinant la seva psicologia i, a més, els porta a pensar que, després de tant patiment, el país és seu. A vida o mort. A vida o Trump. I amb Al·là al seu costat. Tot això, a l’home taronja que no va fer la mili segur que li han dit. No ho ha volgut sentir, o no ho ha entès.