Manresa, com tantes altres ciutats catalanes, disposa d’una xarxa d’estructures cíviques que no van néixer ni de la iniciativa ni dels recursos públics. Especialment des de la industrialització fins als anys 1930, l’impuls i la voluntat d’emprenedors i mecenes van suplir amb la seva filantropia la manca d’estructures d’estat, d’administracions democràtiques i de polítiques i serveis públics que donessin resposta a les necessitats socials. És evident que aquest no és el model que avui dia sustenta l’estat del benestar de què gaudim, però, també és cert, que sense aquesta actitud potser el nostre país no hagués avançat com ho ha fet. Les mútues, les caixes d’estalvi i de pensions, les cooperatives o els hospitals, el patrimoni monumental i els museus, els centres de formació, etc. van ser impulsats per la iniciativa social. Es donava en aquells moments la carambola de la combinació de tres situacions (tenir projectes, tenir diners i capacitat de decisió per fer-los) ara no conflueixen: qui té projectes no decideix ni té diners, qui té diners decideix però no té projectes, i qui decideix o hauria de decidir no té projectes ni diners. Això val per als emprenedors (o artistes), per als empresaris (o capitalistes) i per a les administracions (o polítics). En la Manresa i en la Catalunya dels avis i besavis això es va donar i es van poder fer grans projectes. Ara, tot es troba en mans d’una administració que ens ha acostumat a no prendre decisions per nosaltres mateixos, a que ens vingui tot fet i, el més greu, que no impulsa o, fins i tot, estronca aquest esperit i capacitat dels catalans de «fer coses». La pregunta que també ens hem de fer, però, és si avui dia hi ha prou empresaris i professionals amb la predisposició i abnegació suficients per aportar aquest valor afegit a la seva comunitat. Pot ser que ho vulguin fer però no hagin trobat l’estímul i la facilitat per dur a terme els seus projectes? O és que qui fa diners i té èxit professional avui no és altruista? El cert és que exemples com el de Vila-Casas (o benefactors més d’escala local) cada dia són més difícils de trobar. La idea de fons dels «antics» –i els encara resistents– filantrops era que, més enllà de l’objectiu vital de fer empresa o carrera professional de prestigi, també tenien el propòsit de fer comunitat, ciutat, país. Això volia dir que el patrimoni personal, el capital humà que la gent ha acumulat al llarg d’una trajectòria, també s’entén com un llegat en benefici d’una societat, com a agraïment o responsabilitat amb la seva comunitat. Podem deixar un sentiment de pertinença i de transcendència i també un compromís amb la comunitat més propera o amb la humanitat en qualsevol camp en què projectem la nostra voluntat de fer. Per això, perquè som el que fem, serem allò que deixem com a testimoni, i la nostra empremta serà la nostra memòria. Tothom té una història per explicar, un compromís a mantenir, una acció a fer. Tant li fa si algú vol fer una fundació per a qualsevol causa, o una col·lecció d’art o un museu, o ajudar a preservar el patrimoni cultural i natural, o simplement deixar escrita la seva memòria vital. Tant se val el que es faci, sigui més gran o més petit, però, com a societat, no podem prescindir del llegat de tant capital humà. Els nostres empresaris i professionals, i tota la gent que pot contribuir a estructurar una societat millor, han de pensar –i preparar– quin llegat deixaran a les següents generacions; i la política i els governs han de procurar facilitar-ho i no tenir por a la iniciativa individual. Ens hi juguem tenir o no una societat compromesa i millor.
Construïm llegat!
22
0
29.12.2023
Manresa, com tantes altres ciutats catalanes, disposa d’una xarxa d’estructures cíviques que no van néixer ni de la iniciativa ni dels recursos públics. Especialment des de la industrialització fins als anys 1930, l’impuls i la voluntat d’emprenedors i mecenes van suplir amb la seva filantropia la manca d’estructures d’estat, d’administracions democràtiques i de polítiques i serveis públics que donessin resposta a les necessitats socials. És evident que aquest no és el model que avui dia sustenta l’estat del benestar de què gaudim, però, també és cert, que sense aquesta actitud potser el nostre país no hagués avançat com ho ha fet. Les mútues, les caixes d’estalvi i de pensions, les cooperatives o els hospitals, el patrimoni monumental i els museus, els centres de formació, etc. van ser impulsats per la iniciativa social. Es donava en aquells moments la carambola de la combinació de........
© Regió7
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Donald Low
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
