Cirurgia per al cor de Manresa |
El centre històric de Manresa ha arribat al límit. Fa massa anys que arrossega una degradació que ja no admet més pedaços. O ens hi posem del tot o, malauradament haurem de llençar la tovallola. El diagnòstic és clar i sabem que el problema principal no és la preservació del patrimoni monumental i de les edificacions de valor històric, com passa en altres poblacions. Hi ha, evidentment, una ciutat a preservar: edificis catalogats, establiments amb valor patrimonial i simbòlic (com la històrica llibreria Roca), elements arquitectònics i decoratius singulars, o troballes arqueològiques com la del call jueu. El nostre barri està malalt per vell i no pas per antic. El que el condemna és la degradació acumulada durant massa anys d’un parc d’habitatges envellit i la manca de facilitats reals per rehabilitar-lo. El que tenim són finques sense ascensor, amb estructures complexes, amb nul·la eficiència energètica i, moltes vegades, insalubres i en estat de ruïna. La major part de les vegades aquests edificis són de famílies que hereten cases, pisos o locals amb més despeses per mantenir-los que no pas amb expectatives de rendibilitat. I els pressupostos que es deriven de poder posar aquests immobles en condicions per ser habitats no són assumibles per a aquests propietaris. Quan adequar implica costos inassumibles i tràmits interminables, el resultat és l’actual tancament de persianes i la degradació progressiva dels habitatges. I és aquí on hem arribat després de tants anys d’inacció per part dels governs de la ciutat. Moltes vegades determinats plantejaments polítics han transmès la idea que facilitar la rehabilitació a un privat és una renúncia ideològica i no han entès que ajudar petits propietaris a posar al dia els seus pisos no vol dir subvencionar l’especulació sinó facilitar l’accés a l’habitatge i evitar que el centre continuï buidant-se. Ja sabem que sense habitants no hi ha comerç, sense comerç no hi ha vida i sense vitalitat, el barri es mor. L’incendi del carrer Santa Llúcia ha estat un toc d’alerta. Si no es comencen a aplicar mecanismes àgils i ajuts efectius per executar obres, correm el risc d’acabar amb un parc d’habitatges irrecuperable. També cal assumir que en determinats punts, esponjar —enderrocar finques— pot ser una decisió urbanística intel·ligent, per evitar desgràcies, primer de tot. Però, també per guanyar llum, ventilació i espais oberts que ajudin a guanyar qualitat de vida. El barri necessita respirar. El centre històric no es revertirà amb grans projectes a la perifèria, com ja he apuntat en altres reflexions sobre les prioritats de ciutat; cal actuar allà on la urgència és més evident. I avui la malaltia greu és l’habitatge, la rehabilitació, la vitalitat comercial i les oportunitats de portar gent a viure al barri i, si pot ser, joves que convisquin amb la gent gran que encara hi roman. El quiròfan ha d’estar a punt. Manresa ja no pot ajornar més la cirurgia del seu cor perquè això ja no es cura amb aspirines.